FESTES POPULARS

De solstici a solstici

És com si fent una foguera ens asseguréssim que el sol tornarà a venir, que l'any que ve tornarà a tenir estiu

Una de les meves exsogres tenia quatre gossos de mides i races diferents. Com a cada família, hi havia el malparit, la rondinaire, el tranquil, la vella o els personatges amb les característiques que vulgueu afegir o treure per completar un retrat de grup que no és tan diferent de nosaltres. Com que Sant Joan era un drama -les pobres bèsties patien cada petard- la Rosalia li va demanar al veterinari uns sedants per passar la revetlla en pau. El poeta William Blake va deixar escrit que la mateixa llei per al bou i per al lleó era opressió, i el veterinari li va dir a la Rosalia més o menys el mateix després de comprovar que havia donat la mateixa dosi al pastor alemany que a la petanera que et cabia a la butxaca.

La pobra Milú -la petanera- va passar el Sant Joan més llarg de la seva vida. I encara sort, perquè li va anar d’un pèl que no s’hi queda. Va estar quatre dies dormint i tres o quatre més fent tentines. Nosaltres intentavem no riure perquè ens feia massa pena, mentre els altres gossos, ja desvetllats, la tocaven amb el morro i li llepaven el costat esperant alguna resposta. Li va costar deu dies recuperar-se del tot, deu dies durant els quals pel cap de la meva exsogra hi va passar de tot.

Recordo altres Sant Joans, un de molt bèstia que vam fer de jovenets en un mas. Vam fer la foguera en un lloc apartat perquè al centre hi vam posar una bombona de butà. Ja, sí, què volen que els digui, érem joves i érem així, el resultat ja se’l poden imaginar. Em venen al cap nits de platja i cims de muntanya, anar a veure a sortir el sol al cap de Creus, gairebé d’anunci de cervesa. La resta, tot previsible; segur que vostès també tenen records divertits i d’altres que s’han perdut.

Soc poc de festes. Bé, no ben bé, que tothom que em coneix sap que soc bastant avorrit. Els amics ho accepten i no em molesten gaire. La meva dona, això també és una tradició de les meves ex, surt amb les amigues (durant un temps em deien “l’home invisible”, perquè n’hi havia que no m’havien vist mai). Ara ja es conforma i sap que no se’m pot treure de casa. Crec que si pogués em donaria un sedant. I jo potser me’l prendria.

Una marca al calendari familiar

Tot això que els explico, de fet, crec és una excusa per no parlar d’una altra cosa, que és més important. Sant Joan és el pic de l’any, el dia que inaugura la sessió càlida i tots els rituals que ja saben, les explosions de foc i de llum amb què intentem reproduir a petita escala el cicle de la vida, com si fent una foguera ens asseguréssim la possibilitat també de saber que el sol tornarà a venir, que l’any que ve tornarà a tenir estiu. Tot això és així, però hi ha alguna cosa més, perquè resulta que el meu pare va néixer al solstici d’estiu -per molts anys, pare- i jo al d’hivern. Del final del dia més llarg al final de la nit més llarga, i per això Sant Joan, que marca el calendari col·lectiu, també marca el calendari personal i familiar, els mitjos anys que passen: mig any esperant l’estiu, mig any esperant l’hivern.

Sant Joan és el recordatori que hi ha coses que no podem superar. Anirem amb ginys i telèfons, deixarem un rastre de píxels i comentaris a tot arreu, viatjarem i ens admirarem de tot de coets i estrelles, ens pensarem que som savis, produirem un munt d’articles, aquest o els dels mesos que venen... Potser arribarà el dia que ja no encendrem fogueres, i potser arribarà el dia que ja no serà festa o que quedarà tan allunyada de tot el que hem vist fins ara que no la reconeixerem. Cantem que la nit de Sant Joan és nit d’alegria, perquè en el fons és un altre Cap d’Any, un altre Nadal. L’inici d’un altre any que passem, que sobrevivim a una cosa tan grossa i incomprensible com que la terra sigui rodona, giri i es torci. Ben mirat som ben insignificants i és normal que, en la nostra supèrbia, encenguem fogueres, tirem coets i vulguem tenir records d’aquesta nit. Fins i tot que cada un de nosaltres, a la nostra manera, hàgim de necessitar sedants.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 17/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF