CRÒNICA

Els límits del possible

Torra ha fet un estat de la qüestió més que un full de ruta

Hem sentit el millor discurs de Quim Torra al sector de població que encara pot seguir discursos que no diuen res de dolent. Si no fos perquè les expectatives dels independentistes estan molt i molt controlades, diria que ha estat un discurs decebedor. I ho dic a contracor, perquè no sé fins a quin punt a hores d’ara és l’únic discurs possible.

El president Torra ha estat fidel a la seva admiració pels anys trenta, que sempre surten. Ha citat Ramon Muntaner, Pau Casals, Pompeu Fabra, Espriu i Kennedy, que són tots morts. I Zoraida Burgos, que té vuitanta-cinc anys. I Lluís Llach, que ve de sèrie. Els escriptors que tant li agraden si s’han mantingut en el temps és perquè parlaven pels seus contemporanis. Quan parla d’obertura i parla de República hauria d’entendre que no n’hi ha prou de dir-ho, que l’estil i els temps també formen part del missatge.

Ha estat un discurs tant de la bona gent cap a la bona gent que costa criticar-lo. Però és que de vegades no és bo que no se’t vegi mala fe. Els grecs, ja que érem en un teatre, van treballar l’esquiagrafia, l’ús de foscos i clars, i ho van traslladar també al comportament humà. O potser va ser a l’inrevés o va sortir tot junt. Tant és, van fer que els dolents tinguessin profunditats a l’ànima que els podien igualar als bons. Van fugir de la monotonia i van inventar la gravitas, la gravetat humana en l’hora greu. I la van fer creïble.

El president Torra ha anat per camins sabuts. Ens ha explicat on érem, quan més o menys tothom ho intueix. Ens ha convençut de coses que ja sabíem: que estem en una causa justa, que hi ha raons, que s’ha jugat molt brut i que la violència policial i que la situació dels presos polítics és un desastre. És impossible no estar-hi d’acord. Ha estès la mà al govern espanyol i diu que demostrarà fermesa. Fins aquí crec que els dos milions de persones que s’han mobilitzat li donaran la raó. Són els mínims comuns múltiples i els màxims comuns divisors de l’independentisme, el mainstream.

Però avui surava la sensació -amb expectatives controlades- que s’havia de dir alguna cosa nova. Bé, sí, hi haurà un Fòrum Cívic Social i Constituent, però és que també hi ha una Crida, i ja hi ha una ANC i Òmnium, i la Casa de la República. La proposta de Torra s’ha assemblat molt més a un estat de la qüestió que a un full de ruta. I és significatiu que sigui així, perquè potser és el paral·lel dels dubtes que ens afecten a tots -fins i tot a molts no independentistes- quan ens sentim impotents davant l’Estat. Dir que no s’acceptarà cap sentència que no sigui la lliure absolució està bé, però ens mengem, ves quin remei, que siguin a la presó.

La retòrica ha tingut el seu efecte positiu, ha servit per crear marcs de possibilitat, perquè -siguem sincers- l’independentisme ni retòrica, sabia fer. I mira, d’aquí, amb astúcia, va posar urnes, i les va defensar, i fins i tot ha sabut internacionalitzar la demanda democràtica del dret d’autodeterminació. Però la retòrica, els grecs també ho sabien, té límits, convé no abusar-ne.

Tot el que ha dit el president Torra és veritat, té la millor de les intencions i està a anys llum dels millors discursos que arriben de l’altra banda dels Monegres. La paradoxa és que crec que, sense voler, el discurs potser ha estat més realista que no ens pensem.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF