La independència comença aquí (i III)

El sentiment d’orfandat i d’inseguretat que ha dominat la cultura catalana durant les dues paus romanes, la primera entre CiU i el PSC i la segona entre la Generalitat i l’Estat, ha estat intens i persistent

Hem volgut amagar, perquè és incòmode acceptar-ho, que una de les principals raons de l’independentisme és el malestar cultural, que ha estat provocat per la força i la potència d’un estat i d’unes institucions -espanyoles- que detesten la diversitat i per uns governs -catalans- que han tingut una relació complicadíssima amb la cultura.

Els detalls són prou coneguts. La cultura catalana pateix un assetjament constant i severíssim que afecta totes les àrees. ¿Com volen que no faltin professors de català si des de l’Estat i els seus mitjans s’han creat grups de pressió que fan aparèixer els professors poc menys que com a delinqüents? ¿Com volen que els grups editorials i comunicatius en català no pateixin si l’espectre audiovisual margina la llengua? ¿Com volen que les cadenes estatals no defensin la llei estatal si veuen l’autonòmica com una amenaça al seu mercat? Les dades de retrocés en l’ús del català al Principat, combinades amb els problemes a la resta dels Països Catalans, ja no es poden camuflar.

Allà i aquí, ho he escrit abans: la cultura era per a CiU el que el català era per al PSC, noses. El sentiment d’orfandat i d’inseguretat que ha dominat la cultura catalana durant les dues paus romanes, la primera entre aquests partits i la segona entre la Generalitat i l’Estat, ha estat intens i persistent. El PSC i CiU van controlar la cultura catalana amb uns resultats tan dolents que les institucions se n’han ressentit. Els darrers anys, fruit de la manca de previsió i de provisió, han estat negres. La manca d’un projecte definit i compartit que continués en altres àmbits més enllà del consens de la immersió ha fet que hi hagi hagut una mancança terrible de polítiques culturals avançades que poguessin prestigiar la comunitat que ha de produir aquesta cultura i que l’ha de rebre, i el més important, que la vol compartir.

S’entén la frustració generalitzada i fins i tot que constantment s’apel·li a temps passats o figures més o menys totèmiques com Tarradellas o Maragall. El record nostàlgic ha anat acompanyat de la inacció o de la manca de rumb i de lideratge. Tothom admira el temps de la República o l’obra cultural de la Mancomunitat, però els successius governs han confegit uns pressupostos en què el tracte a la cultura ha desmentit aquesta suposada admiració. Crec sincerament que es parla tant del passat per no enfrontar-se amb el present i per no planificar el futur.

Si de debò vol ser el motor del país i substituir el catalanisme, l’independentisme s’ha de guanyar aquest espai. I no ho ha de fer sota la pressió de la seducció -prou paternalisme, aquí no s’ha de seduir ningú-, sinó des de la convicció que una política cultural digna és la millor aportació que es pot fer al conjunt de la societat. És una de les maneres de construir, no la nació sinó la societat, de bastir les bases de convivència d’un poble que pugui desenvolupar-se, que pugui ser necessari i respectat pels altres pobles: cultura.

Els propers governs, començant per aquest, hauran de treballar perquè així sigui. I ho hauran de fer des d’un principi de claredat. ¿No volien principis democràtics? Comencem per situar la discussió en els termes d’honestedat que reclama i acceptem que no es pot continuar acceptant aquesta submissió cultural. No hi ha cap institució o sector que no pateixi les conseqüències de l’ofec econòmic o de la precarietat administrativa: de les universitats a les indústries culturals, de l’escola als mitjans de comunicació. Tots aquests problemes, i d’altres, els hem anat amagant, però ja no n’hi ha prou.

Per cert, en tot això, als que demanen responsabilitats a l’independentisme se’ls hauria de demanar on han estat i què han fet durant els darrers quaranta anys perquè encara ens toqui defensar l’escola com si fóssim als setanta. ¿Com és que encara estem treballant per situar dics de contenció? ¿Com és que l’amenaça sobre els mitjans de comunicació públics és constant?

L’independentisme té una tasca cultural, i com a conseqüència social, ineludible. Ha de construir l’alternativa, les alternatives a tot de debats que es produeixen i en els quals té tots els desavantatges possibles. La voluntat està molt bé, però la substitució de la representació, de les manifestacions, per la praxi, per la política, és inevitable. La voluntas sense la gravitas, sense el deure, la responsabilitat i la credibilitat, no serveix de gaire res. Si tota l’energia dedicada a manifestacions i a tot tipus d’accions puntuals no es transforma en un compromís de política aplicada -i que això ho hagi entès millor Òmnium que la major part dels governs que hem tingut explica perfectament el lloc on som-, ¿de què ens servirà, tot això?

Hi ha tanta feina per fer que sobrepassa l’espai dels organismes dedicats a cultura. N’hi ha tanta, que si es vol recuperar la iniciativa és tot el Govern, el que s’hi ha de veure involucrat. No tan sols s’ha de vèncer la inèrcia dels darrers anys; el que es reclama és actualitzar i flexibilitzar les institucions per preparar-les per a les dècades que venen. La tasca és titànica, però lloar els temps passats no serveix de res si no es té en compte la magnitud de l’esforç i la quantitat de talent de la gent que ho va intentar ara fa cent anys.

Tot això, esclar, pot sonar molt grandiloqüent, fins i tot es podria caure en l’afectació, com ha passat sovint, però quan parlem d’independència, parlem, en primer lloc, de poder tenir estructures que facin aportacions sòlides, que puguin trobar interlocutors al món i, sobretot, que puguin resistir els embats de l’Estat en totes les seves formes. Si aquesta és una prioritat, o ens han dit que ho era, ¿per què no s’hi ha invertit? ¿Per què ajuntaments i entitats de tot tipus han hagut de suplir les mancances d’una Generalitat que ha arribat a invertir-hi un 0,7%? El que no té partida pressupostària no existeix.

No hi ha tasca més urgent que recuperar el valor cívic que ha fet de la cultura la veritable raó de ser d’un país que té un estat en contra i que hauria de veure en la globalització la seva gran oportunitat. La primera condició és creure-s’ho i la segona fer-ne un assumpte de govern, ja que no pot ser, encara, d’estat.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF