02/12/2017

La guerra cultural

3 min

El dia dels atemptats a Madrid, l’11-M, un amic escriptor mallorquí va rebre una trucada d’un altre escriptor i traductor. El meu amic, a més de ser escriptor, ha donat suport a totes les causes encara no perdudes: des del català a l’escola fins a la lluita contra el turisme depredador de les Illes. Encara no eren les deu del matí i tots estàvem en estat de xoc però, a més, el meu amic va haver de sentir en directe la ira de l’altre escriptor -del sector diguem-ne unionista d’aleshores-, que el va acusar d’haver afavorit l’atemptat amb la seva actitud. Encara no havia sortit el famós article de Muñoz Molina que lligava el nacionalisme amb les motxilles bomba, però en unes altres coordenades es reproduïa el mateix missatge, amb la mateixa intenció.

La cultura catalana bona, per a la cultura espanyola, és una cultura invisible, morta o subalterna, que existeix només a través de l’homologació discrecional que se li pugui atorgar des d’Espanya. Sempre que superi, esclar, les diverses proves de puresa, els actes de fe i els exàmens que es creguin pertinents. Si aspira a alta cultura, pot ser acusada de noucentista; si vol accedir als mitjans de comunicació per popularitzar-se se li recordarà que estan subvencionats o que fa folklore; si vol sortir a fora, el càrrec serà no representar la totalitat de la població, i si... Si té prou força, com en el cas del meu amic, serà culpable. Hi ha excepcions com la cuina o l’arquitectura, que no necessiten la llengua. El teatre, si és mim com el cas del Tricicle, encara, però ¿algú s’imagina una representació teatral en català a Madrid? No, i el mateix li passa a la música i, per descomptat, al cinema o la literatura.

El nacionalhispanisme és la versió cultural del nacionalcatolicisme. De la mateixa manera que el cardenal Cañizares diu que no es pot ser bon cristià i independentista, la cultura bona no pot ser independent del sistema espanyol. A l’inrevés pot funcionar, podríem arribar a imaginar que l’escriptor i traductor que va trucar al meu amic avui rebés l’encàrrec de traduir Sales o Rodoreda, però això no vol dir que, al mateix temps, no continués rosegant claus contra aquest articulista o contra l’escriptor a qui va trucar.

L’única cultura catalana que pot obtenir aquest carnet d’homologació és la que no és en el nucli viu a partir del qual es desplega la societat. La selecció és notable: ni Sales, ni Rodoreda, ni Pere Quart. Aznar recordava Gimferrer, però no devia haver llegit els Dietaris (bé, no el devia haver llegit, en general). Pla és recordat en cites que sonen a epitafi, Gaziel per la part que els encaixa, i sempre els queda el maleïtisme de Ferrater. El maleïtisme, ni la poesia ni encara menys la relació que establia amb el seu món. La cultura catalana bona és la cultura catalana morta, la que els permet la nostàlgia i evitar el present.

És una esmena a la totalitat que va més enllà de la llengua i de la qual no se salven ni una escola que adoctrina, ni un Born que estaria millor enrunat, ni els programes de més audiència de TV3, siguin informatius o programes d’humor. Poden amenaçar festivals com Temporada Alta o centres culturals com el CCCB. Poden buidar la Institució de les Lletres Catalanes fins a deixar-la només amb diners per pagar aigua, llum i neteja. Cultura sí, però muda, el nom i un edifici de lloguer i poca cosa més. Fins i tot, en un últim esforç, tolerat o aplaudit per la cultura espanyola a Espanya i a Catalunya, poden denunciar els tuits de Toni Albà.

És ridícul, i qui faria riure seria la justícia espanyola i no Toni Albà si no fos que hi ha gent a la presó, judicis cada dia i multes multimilionàries. Faria riure perquè recordem com la cultura espanyola, o bé no obre la boca quan s’acusa l’escola d’adoctrinar els alumnes, o bé l’obre per dir que adoctrina, o bé deixa que s’anomeni lladres els qui van rescatar les obres de Sixena. Quina cultura tan petita, si necessita una altra cultura tan maltractada com la catalana per sentir-se gran...

Mentre la justícia espanyola i els partits unionistes s’encarreguen del present cultural, d’escoles, mitjans públics i museus, la cultura espanyola ens recorda Pla, un diàleg espanyol curtíssim de Riba o la correspondència entre Maragall i Unamuno. No sé si s’adonen que insisteixen en excepcions que confirmen la regla, una regla que consisteix a construir l’imaginari d’una cultura catalana que suma totes les connotacions negatives possibles fins a arribar a la culpabilitat. Que homologuen la pitjor de les polítiques. I que recorden que tots els camins passats són també presents.

stats