La festa i el vertigen

EscriptorLa festa és d’una intensitat altíssima. Recull l’energia de les darreres Diades i dels centenars de trobades que s’han fet arreu del país en defensa d’institucions, de les dels darrers dies, en record i protesta per l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, però també una força que arriba dels que van aguantar la flama quan l’independentisme era minoritari, una flama que ja venia dels temps més foscos del franquisme, que es recordava d’altres repúbliques somiades, encara viscudes per alguns. És una festa d’autoafirmació i de reconeixement.

Els rostres podrien ser els mateixos; les raons i els neguits, actualitzats, gairebé també. La fricció de la gent que s’amuntega per veure les pantalles i que després omple la plaça Sant Jaume, ens recorda la continuïtat històrica de les gernacions que hem vist en fotografies i en cròniques que sabem de memòria. A la festa, en aquests moments som a tot arreu i en tots els temps, la gent que hi ha al passeig Picasso rep missatges d’arreu dels Països Catalans i d’arreu del món. Se’n diu vivència en comunitat, el jo es defineix i es dissol, i la festa acaba omplint-se de significats que aturen el temps, que el fan profund, que ens fan viure’l amb altres persones.

És una primavera en una tardor que ha donat alguns dies més de sud. Fa calor a Barcelona i fa calor arreu del país, una primavera de dies curts i nits llargues, una festa que no abandona el caràcter dual. Hi ha vertigen. Després de la violència d’estat de l’1-O ningú no pot al·legar desconeixement, sabem de què és capaç l’Estat. I sabem que ho pot fer amb més intel·ligència, que els funcionaris i els alts càrrecs que van planificar la guerra bruta dels anys vuitanta encara hi són, que han estat condecorats. El vertigen és el record del desig de Jordi Cañas de muntar un Ulster a Catalunya. La ira ha estat transparent i la ràbia també pot ser administrativa, judicial, punitiva.

Mentre la plaça Sant Jaume s’omple i es fa massissa, el consell de ministres es reuneix i arriba a conclusions que tothom ha conclòs abans en converses i mirades de resignació que tothom també es demana com transformar en mirades de resistència. La festa passarà i tota aquesta energia s’ha de transformar en resiliència contra l’administració, contra els judicis, contra les formes de punició.

Autoafirmació

I el moment és greu perquè del gaudi es passa a la gravetat, a la gravitas, a la responsabilitat de construir un país diferent contra un Estat que no ho vol permetre. El primer d’octubre ho va canviar tot i els fets marquen els límits de qualsevol pensament o emoció. La gent que omple la plaça Sant Jaume va amagar urnes, va defensar col·legis amb el cos i va rebre garrotades mentre tothom ha fet allò tan políticament correcte de mirar cap a un altre costat. La festa és una autoafirmació, té alguna cosa de torna contra l’empresonament de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart.

Tots els canvis marquen un abans i un després. En aquest cas, el després només tindrà sentit si se sosté en el temps, si la capacitat de resistència fa possible un país. Tot just comença tot, perquè tot sempre comença.