Vaga nacional
EscriptorAOlot, les vagues fan nosa, siguem sincers. Aquí es treballa molt i es treballa bé. Fa molts anys que l’economia de la comarca s’endreça a través de les fàbriques i de les exportacions. Gosaria dir que fins i tot estructuren el temps i les voluntats de la gent. El nivell de professionalitat és alt, hi ha un context que afavoreix l’emprenedoria i el verb espavilar-se es conjuga sovint.
La vaga és vista com una molèstia perquè a la Garrotxa es viu més enllà de la independència. Fa tants anys que la relació afectiva amb Espanya s’ha trencat o s’ha perdut que l’Estat ha esdevingut una abstracció. És clar que hi ha moltes famílies que venen d’Andalusia, de Castella o d’Aragó, però les noves generacions ho viuen diferent dels seus pares. També hi ha la paperassa, que és un mal vincle, Hisenda, la Seguretat Social, el DNI o el carnet de conduir. Tot plegat un suplici, pel que toca pagar o pel que toca esperar.
L’estupefacció davant de l’actuació del govern espanyol és màxima. A les ganes d’anar per feina s’hi uneix el sentiment de no tenir res a veure amb una determinada visió del món que està a sis-cents quilòmetres i algunes dècades de distància. “Vull ser independent per poder treballar en pau”, em deia fa poc un mecànic que treballa a la indústria càrnia. “Jo a partir d’ara no tindré miraments per fer-ho tot en negre. Si s’ho acaben quedant tot allà i ni escola en català ens deixen fer, per què els he de pagar el delme?”, em deia un altre que acaba de muntar un negoci de serveis a empreses. Esclar que hi ha fàbriques que venen a Espanya, però quan els gerents te’n parlen, no trobes cap diferència de quan t’expliquen que tracten amb francesos o alemanys.
La vaga és una molèstia necessària i es planifica bé. Fa mesos que ens anem trobant centenars de persones a les portes dels ajuntaments. Governs denunciats, els atonyinaments, els Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, els atacs a l’escola i un motiu rere un altre que fa que ens ajuntem i que ens comencem a reconèixer tots, que cadascú recordi per a què és bo l’altre. Dissenyadors, enginyers, gent que té contactes a l’exterior, el qui pot redactar un comunicat, les impremtes que poden col·laborar... Tot fa falta a l’hora de crear la xarxa que atura una ciutat a contracor. Recordem-ho: l’ànima d’Olot és la feina.
De moment, vaga nacional
Com que la feina ben feta es nota a les fronteres, desenes d’olotins han decidit anar a tallar l’AP-7 de bon matí. A Olot és evident: la vaga és general perquè és nacional. A quarts de sis han tocat els despertadors. Quins cotxes s’omplen? ¿Hi ha prou entrepans? Quan arribaran els relleus? S’han de fer graelles i llistes d’espera per arribar a Borrassà. Així és com la distància entre Olot i Borrassà es torna inexistent mentre que Madrid se situa als antípodes de tots els que arriben fins aquí. És una distància insalvable, que només es pot mantenir artificialment, amb Hisenda i carnets d’identitat.
Mentre la multitud comença a reunir-se davant l’Ajuntament, a Borrassà fa vent i fred i la gent es cansa. A tots dos llocs es comença a assumir que no serà la darrera vegada que caldrà tallar carreteres. Fins ara l’independentisme ha creat relat i discurs. ¿Serà capaç de mantenir també una acció sostinguda?
