‘Socios a la fuerza’

FRANCESC SERÉS
FRANCESC SERÉS

Abans del 2011, abans que la gran onada comencés, mesuràvem els esdeveniments amb mil·límetres. Ara ni els metres ens serveixen, el nivell de relació amb Espanya s’ha redefinit de tal manera que l’escala s’ha d’engrandir cada dia que passa i, amb ella, una distància que fa impossible fer marxa enrere. Els motius que van impulsar el moviment independentista no tan sols s’han vist reforçats durant els darrers anys, de fet, sobta fins a quin punt la realitat els ha corroborat. Tant és així que els més cínics, veient-los, no paren de dir: “Innocents, ¿és que no sabíeu com actuaria l’Estat?” Ho diuen com a argument per al manteniment d’aquella pau artificial, però no saben que el que fan és certificar la necessitat de moltíssima gent de fugir, d’independitzar-se d’un estat amb el qual no volen signar un pacte amb clàusules que s’utilitzen en contra seva. Molts de nosaltres som, com deia la cançó de La Polla Records, Socios a la fuerza, ciutadans per força, súbdits que mentre no es preguntin gaires coses podran, mira, conllevarse amb l’Estat.

Quan veig les noves generacions de professors de politologia a Espanya, o com els intel·lectuals barcelonins van canviant de parer i cada vegada s’assemblen més als articulistes anteriors, m’imagino que la resposta a qualsevol proposta independentista serà igual d’aquí deu, vint o trenta anys. Quan penso que el 2018 produeix encara polítics com Rivera i Casado m’és molt difícil afigurar-me cap altre escenari. Si no cal revisar la Constitució ara, no veig cap motiu perquè s’hagi de revisar d’aquí deu o vint anys. Mentre hi hagi un espanyol nascut l’any 1977, per què? Si avui una àmplia majoria d’espanyols vol que s’apliqui una altra vegada el 155, quin 155 demanaran d’aquí dues o tres dècades?

Qualsevol de les bestieses judicials, policials o mediàtiques han sobrepassat, de lluny, de molts metres, el que es pot esperar d’un estat democràtic i plausible. Per això Espanya només és el meu estat per l’imperatiu legal que em sotmet. De la mateixa manera que no puc reconèixer una monarquia hereva del franquisme i emparada en la inviolabilitat com a autoritat, soc també súbdit per força. La monarquia no és que sigui un anacronisme, és que és un llast enorme i la punta d’un iceberg que té submergides parts d’estat encara més pesants. El rei, però, em pot amenaçar i pot fer servir la violència, el que no pot esperar és que somrigui, ni que jo no faci tot el que pugui perquè no pugui amenaçar-me més.

Hi ha, a més un altre llast, el de la mala consciència: qualsevol cosa que faci l’independentisme, es veu, dona ales a la part més rància de la política hispànica. Quina pena de país, si tota la vida hem de viure així, avançant amb peus de plom per no despertar el feixisme ni la judicatura, tot el dia disculpant-nos per no ser qüestionats des d’aquesta superioritat moral que la dreta li ha concedit a l’esquerra a canvi de no fer gaire res. No en tinc pas cap gana, de viure en un país així, i que no sàpiga com fer-ho per sortir-me’n no vol dir ni que m’estigui quiet ni que ho accepti. No hi ha marxa enrere, per a mi, i parlo en singular i en primera persona però sé que és una idea compartida. Home, esclar, si hi hagués un miracle i a l’Estat se li girés el cap i canviés el rei per un Pablo Iglesias lliure de compromisos, que visités presos sense necessitar suport per als pressupostos... O, no ho sé, per un Íñigo Errejón que entengués la pluralitat de cultures d’Espanya... Ja ho sé, jo tampoc m’ho crec, però per si de cas, ho escric.

Entenc que molta gent a Catalunya se senti còmoda en aquest ambient. Entenc també que molts visquessin la mar de tranquils durant els quaranta anys de pseudodemocràcia consolidada, de monarquia parlamentària i d’aquell ascensor que els prometia que si es portaven bé, algun dia podrien participar de l’èxit de les elits extractives. No dic que no fos una manera possible de vida, fins i tot millor que moltes altres. Per descomptat, entenc també que molta gent se senti incòmoda i li vinguin calfreds quan veu el nivell de sapastrositat dels líders independentistes. Comprenc que els faci mandra als que pensen que la incomoditat del canvi seria pitjor. I tant que ho entenc.

Però no em demanin que tiri enrere perquè no puc, sento massa distància amb els partits espanyols -si la sento amb els d’aquí no la sentiré amb els d’allà- i massa llunyania amb les institucions de l’Estat i amb els seus representats. Els veig llunyíssim, els elevats percentatges d’espanyols que voldrien que es tornés a aplicar el 155, els que aquissen jutges i policia contra els presos polítics i contra la meva part que és amb aquests presos. És veritat, en altres llocs s’està pitjor, però això no és gaire consol, així que mentre em toqui i no ho sapiguem fer millor, pagaré els meus impostos perquè m’hi obliguen, portaré els documents espanyols perquè no em queda cap altre remei, i hauré de fer la bondat mínima exigible... Però que no em demanin cap més compromís perquè no l’acceptaré. Per força, sí, esclar, perquè per força tot s’hi val, pots atonyinar els súbdits -que per això ho són- per impedir-los votar, i pots voler que siguin, tant sí com no, espanyols. Però tant per força que també sembla una condemna, perquè el que no s’accepta amb acords s’accepta de manera imposada: com si la condemna que demanen per als presos polítics ens anés tancant també a tots els que pensem com ells. L’Estat no vol pacte, demana condemnes contra els presos polítics i ens condemna a la resta a ser espanyols.

El mentrestant, per llarg que sigui, serà molt incòmode o, qui el sap el futur, fins i tot penós: hi ha moltes formes d’exili interior, perquè hem après que les arrels d’aquest malestar són profundíssimes i que els analgèsics o els pal·liatius no són guaridors. Hi ha fractures enormes, que potser abans ens pensàvem que eren de mil·límetres. L’única petició que se m’acut fer als constructors de ponts -als dialogants benintencionats i als aprofitats cínics, a tots dos-és que no tornin a construir en fals, quaranta anys de ficció és un termini insuperable, una pena massa gran. La mentida ha creat un distanciament tan gran que fa que avui el compromís amb l’Estat sigui només conseqüència de la força. Que s’assembli a una condemna.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF