Formes de Barcelona (I)

És el principal símptoma de la política tensionada -no importa de quin signe-, el de renunciar de manera explícita a una part de l’electorat. La política derrotada va més lluny, té un clos tan petit que per mantenir-lo no dubta a menystenir o a humiliar ciutadans que en un altre moment li havien fet confiança. La política derrotada bandeja el ciutadà i només serveix al partit que li fa de referència.

En el cas català, qui millor exemplifica això és el PSC, i on més es palesa aquesta tensió és en els espais que van dominar i que han perdut: Barcelona i el camp cultural. Veure Jaume Collboni ridiculitzar els pagesos en un acte organitzat per Societat Civil Catalana, una entitat que té vincles amb l’extrema dreta, n’és la millor il·lustració. És en els moments de tensió que s’és més clar, i aquell era el moment precís per expressar el que havia de dir en un resum diàfan: Barcelona, la Barcelona que els seus predecessors van procurar que no es barregés amb Catalunya, veu com centenars de milers de catalans prenen els seus carrers cada vegada que hi ha una manifestació.

L’afirmació és perfecta i conté tots els graus del classisme cultural que hi vulgueu trobar. Tot esperant els bàrbars, els que volien enviar llibres a Trump pensen que potser també n’haurien d’enviar a comarques. No tan sols han heretat la displicència d’anys de cultura ciutadana que al final els ha pres el nom, sinó que projecten sobre el més feble la frustració que provoca haver perdut les places que posseïen. Actualment, només els queden els rèdits de la folklorització dels seixanta i setanta al cinturó roig-taronja, fer-nos xantatge emocional amb la pobresa de Sant Adrià, com si a la resta de Catalunya la gent visqués al país de la Cucanya, o pactar amb Albiol -amb Albiol!- per fer fora l’alcaldessa Maria Dolors Sabater. Mentrestant, Montserrat Tura escriu un llibre sobre la república pagesa.

Un fracàs no s’improvisa, i les declaracions finals s’assagen durant anys. El projecte del PSC ha fracassat perquè, tot i que els més benintencionats socialistes gironins ens recordin que s’havia creat per cosir i per bastir ponts, això era cert només a mitges. A Girona potser sí, però és que Girona era el millor dels mons possibles i els socialistes gironins s’assemblaven als del Baix Llobregat com un ou a una castanya. El projecte socialista tenia, com tots, febleses i fortaleses i, també com tots, de vegades seguretats que només eren rigideses.

Un cop malbaratat Maragall -que es va adonar molt millor que els que deien defensar el país que el projecte de la Catalunya ciutat no tan sols era vàlid sinó que era intrínsec, inherent i constitutiu de la política catalana-, la deriva va començar a ser inevitable. L’única manera de sobreviure era fer el tancat cada vegada més petit i més exclusiu i excloent. El PSC es va encastellar i es va burocratitzar fins a l’extrem que hauríem de recordar aquell episodi vergonyós de les primàries a l’Ajuntament de Barcelona i el fet d’haver de recórrer al vot dels pakistanesos. De les maniobres de Josep Maria Sala, orquestrals i en la foscor, als actes de Collboni amb Societat Civil Catalana o als discursos de Borrell hi ha molt poca distància: més despotisme que Il·lustració.

Però tot això és molt prim, de fet és tan prim que és vell. No vaig poder evitar pensar en Collboni com aquells reaccionaris del XIX que parlaven de la Barcelona-Babilònia, del cau de vici i corrupció de la ciutat. Collboni passa a descriure els pagesos com els portadors d’una malaltia d’endarreriment. En ambdós casos la mostra d’impotència social i cultural és tan clara que expressa una dimissió, un oblit de l’altre, el desistiment, la impossibilitat d’oferir un projecte global. S’ha acabat. L’alcalde Clos va intentar salvar un Fòrum de les Cultures i l’alcalde Ballesteros els Jocs Mediterranis. No hi ha idees noves en l’àmbit en què van excel·lir, per incompareixença de Convergència i Unió, cultura i ciutat. El problema és que CiU ha implosionat i explotat diverses vegades i que el PSC s’ha renovat menys que el PSOE.

Les declaracions de Collboni no són greus perquè siguin o puguin semblar ofensives. Són greus perquè denoten la pitjor de les manques de perspectiva: la immensa majoria d’editorials es van quedar a Catalunya, el que passa és que Collboni ni tan sols les coneix perquè el seu món s’ha tornat autoreferencial. I, encara pitjor, s’ha tornat classista i ha passat del classisme subtilment cultural dels noranta al qualificatiu i descriptiu d’avui: Tractòria, pagesots, subdesenvolupats... Creien que havien de fer una Barcelona global i rica, i l’han feta tan i tan pròspera que els seus habitants se n’han d’anar a pagès perquè les seves polítiques els han empobrit i no poden pagar el lloguer. Qui els ho havia de dir que patirien el classisme que s’havia anat gestant des de feia tant de temps! No, un fracàs com aquest no s’improvisa.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF