UN SANT JORDI REIVINDICATIU

Diferència i repetició

Sant Jordi és un petit univers autònom que funciona igual a Barcelona que a Olot o a Tarragona

Adolescents que venen roses per al viatge de final de curs, entitats amb parades, la llibreria Drac, que estrena una part del passeig que encara està en obres... Penso en les particularitats que podria explicar avui aquí, però vostès ja deuen haver vist les notícies de totes les cadenes de televisió, deuen haver escoltat la ràdio i deuen haver comprovat que les cròniques de Sant Jordi són previsibles perquè tots tenim encara al cap les dels anys anteriors. S’assemblen tant que és difícil afegir-hi res, més enllà de la continuïtat, que en un país com el nostre potser ja és suficient i no cal demanar res més. Les cròniques d’enguany seran com les de l’any que ve, els mateixos altres escriptors, els mateixos altres famosos, els mateixos altres premis, les mateixes altres llistes, les mateixes altres xarxes socials. Un altre mateix Sant Jordi.

L’he viscuda des de dins, la diada, i he vist iniciatives encaminades a fer un Sant Jordi diferent, de vegades honorables, la major part una mica kitsch. He vist festes alternatives, he llegit manifestos contra la mercantilització, a favor de la literatura, i tot de coses que Sant Jordi, aquest monstre que agermana editorials, mitjans i mercat, continuarà deglutint.

Una de les novetats a Olot, els deia, és que la parada de la llibreria Drac serà al passeig d’en Blay, el Firal, que està en obres. Potser la novetat és el passeig i les obres. Es veu que els va entrar aigua al magatzem, però ho deixarem en el balanç de danys col·laterals perquè avui la parada fa goig. El passeig, el Firal, comença a veure’s diferent i ara el terra arriba gairebé pla fins a les botigues. Mai no ens havíem adonat de les barreres que creen les voreres. Ens costa veure les coses, potser és el costum, que ens impedeix veure que dins dels diferents Sant Jordis hi ha fets rellevants. Potser per això el més important és que es continuï celebrant, ¿algú s’imagina un 23 d’abril que no passés res? Que no hi hagués cap parada al carrer, vull dir, que ahir ningú no hagués regalat ni roses ni llibres. Només d’escriure-ho ja sembla que ens falti alguna cosa.

A la parada del Drac hi ha escriptors que signen. Un senyor em diu que aquí només signen els autors locals i jo penso que em costa trobar autors que no siguin locals, que tots els autors són locals. Ell ho ha dit com envejant Barcelona, voldria càmeres, i jo li dic que ja vindran, però segur que ell pensa que també seran les d’una tele local. Li diria que totes les teles són locals, i que la literatura també ho és, local i temporal, que el temps passa per sobre de les novetats i de les llistes sense pietat. També per sobre dels Sant Jordis.

La diada s’ha convertit en un fenomen similar a la Fira del Llibre de Frankfurt, internet o Amazon. El format és diferent, esclar, però en tots quatre fenòmens hi ha la necessitat de context, de classificació i de mediadors. Economia, societat, cultura, prestigi, protagonisme, vanitat i psicologia personal i col·lectiva, tot hi cap. Sant Jordi és un petit univers autònom que funciona igual a Barcelona que a Olot o a Tarragona. Les ciutats, els pobles i les persones reproduïm els esquemes que se suposa que haurien de ser únics, però el consum ens fa a tots pretesament contemporanis o, fins i tot, pretesament locals.

El dilema de fer una crònica des d’Olot és que el text queda subordinat a les estructures que el fan previsible i retrobem el neguit que ens fa moure entre les necessitats de la diferència i les de la repetició. Això també és Sant Jordi, perquè quan t’encarreguen una crònica sobre el dia d’ahir, intentes, com un desesperat, dir alguna cosa que no s’hagi dit abans. I mai no estàs segur d’haver-ho aconseguit, com a la literatura, com a la vida.

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF