image-alt

CRÒNICA

FRANCESC SERÉS

Què volen aquesta gent?

Una altra vegada ple fins a les banderes. Més gent que molts no s’esperaven. N’hi ha de cansats que ja no venen i que compensen aquells que s’estrenen. Han passat vuit anys de la primera gran manifestació i...

Més política i menys teatre

Els teatres barcelonins han estat protagonistes als informatius les darreres setmanes. Primer va ser notícia la renúncia del director del Teatre Lliure i després la conferència del president Torra al Teatre...

Els límits del possible

Hem sentit el millor discurs de Quim Torra al sector de població que encara pot seguir discursos que no diuen res de dolent. Si no fos perquè les expectatives dels independentistes estan molt i molt...

Amb qui vaig?

M’ho vaig preguntar repetidament durant la vaga de taxistes. Crec que no soc l’únic que té problemes per tenir una posició argumentada en molts dels conflictes de caràcter laboral, econòmic i social que...

Formes de Barcelona (i III)

M’agrada molt quan un polític es queixa que les crítiques a la seva gestió formen part d’una campanya en contra seva, com si fer política cada dia no fos part de la campanya a favor seu. Ara resultarà que...

Formes de Barcelona (II)

Una de les millors coses que té la societat que habitem és que els poders catalans són febles i que els contrapesos sempre acaben tenint punts de trobada, de fricció. Fins i tot en una situació com la que...

Des d’Espanya a la presó Model

Cada manifestació dona les mateixes imatges, en indrets diferents i amb un sentit que canvia a mesura que canvia la situació. Fa un any molt pocs podien aventurar que aquell “Hem previst tots els escenaris”...

Formes de Barcelona (I)

És el principal símptoma de la política tensionada -no importa de quin signe-, el de renunciar de manera explícita a una part de l’electorat. La política derrotada va més lluny, té un clos tan petit que per...

No us indigneu tant

He vist pares que havien penjat no fa gaire cartells amb el “Refugees welcome” escrutant els percentatges d’immigrants a les escoles que els toquen. He vist clients molt conscienciats negociant amb agents...

De solstici a solstici

Una de les meves exsogres tenia quatre gossos de mides i races diferents. Com a cada família, hi havia el malparit, la rondinaire, el tranquil, la vella o els personatges amb les característiques que...

La independència comença aquí (i III)

Hem volgut amagar, perquè és incòmode acceptar-ho, que una de les principals raons de l’independentisme és el malestar cultural, que ha estat provocat per la força i la potència d’un estat i d’unes...

La independència comença aquí (II)

El debat sobre el supremacisme cultural i social ha seguit el mateix guió que tantes altres sentències, deixes o escorcolls. És tinta de calamar que comença amb una allau mediàtica, un tsunami que sembla...

La independència comença aquí

Acostumem-nos-hi: mentre el marc i les regles de les relacions entre Catalunya i Espanya tinguin encara tants problemes sense resoldre, conceptes com supremacisme o racisme cultural apareixeran i...

La degradació

Fa una setmana que Albert Rivera va publicar les fotografies dels mestres de l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca. L’acció ha provocat el rebuig d’una gran part de la població de Catalunya, no...

Diferència i repetició

Adolescents que venen roses per al viatge de final de curs, entitats amb parades, la llibreria Drac, que estrena una part del passeig que encara està en obres... Penso en les particularitats que podria...

‘Non plus ultra’ (i III)

La presència de símbols inquietants s’ha multiplicat durant els darrers mesos. Els símbols culturals es mantenen si no canvia la cultura que els ha creat. Actuen com a claus de subjecció del passat, com a...

‘Non plus ultra’ (II)

El millor de tot aquest temps que vivim és que la quotidianitat ens està ajudant a entendre la història. Potser els esdeveniments, que passen ràpids, no ens deixen comprendre el curt termini, però ens donen...

Non plus ultra

Molt aviat no quedaran vàlvules de seguretat a Espanya. Han anat petant l’una rere l’altra mentre avançaven la crisi econòmica i la crisi d’estat que ha provocat l’independentisme. El lloc on tot això s’ha...

Mamelles i orelles

Vaig conèixer una parella que eren germans. Van viure gairebé set anys junts, dels vint-i-nou als trenta-sis d’ella, prèvia adolescència i separació d’estudis, dues etapes traumàtiques durant les quals no...

Encara n’hem d’aprendre molt

L’Ignasi Aragay em truca al vespre per demanar-me aquest article sobre la vaga feminista i jo li dic que no puc, que soc a París. De vegades faig servir qualsevol excusa per no escriure, però aquesta vegada...

Quaranta anys de ficció

Durant les darreres setmanes no em trec de sobre dues sensacions, estranyes i sòlides a la vegada. La primera té a veure amb la discrecionalitat, amb la gràcia, amb el reconeixement. És com si hagués...

Vèncer sense convèncer

No hi ha res més estúpid que mantenir-se en la posició errònia per por de reconèixer que abans s’estava equivocat. Quan algú que en sap més que tu et rectifica, tens dues opcions: o et defenses o admets que...

Els ases dels cops

Una vegada, a Liverpool, vaig veure una senyora que escridassava un xinès que fugia perquè hi havia brossa al carrer. La brossa escampada era d’un pub, el propietari del qual tenia molt mala llet. La...

Torres més altes han caigut

Vaig dedicar el meu segon article d’opinió a El País, ara ja fa més de set anys, al cas Millet. Es titulava Ojos vagos. Després de les obres de remodelació del Palau de la Música, l’arquitecte que les va...

L’amo del diccionari

No ve de nou: cada grup de poder defineix les paraules per adequar-les als seus interessos. Ho fa amb les imatges, amb les metàfores i amb els marcs de discussió. Cada afirmació compta perquè ens en servim...

El 21-D i la fi dels mites polítics

Fa mesos que l’Estat no té discurs perquè no està programat per gestionar un repte com el Procés. El règim del 78 ha ocupat tot l’espai possible, sense espais per a res més que no sigui ell mateix. Espanya...

La frontissa trencada

Les primeres escapades en moto les vaig fer pels Monegres a finals dels vuitanta, un desert prou gran per perdre-s’hi, prou petit per saber tornar a casa. Un dels meus llocs preferits era Sixena. Quan vaig...

Les cabres pels seus pecats

Hem tingut dues convocatòries electorals violentes, una rere l’altra, separades per dos mesos i vint-i-un dies plens de tensió. No podrem pair mai el que va passar l’1-O i crec que tampoc no oblidarem el...

Dos minuts d’Iceta

Ja no queden polítics com Miquel Iceta. Cinquanta-sis anys, gairebé quaranta al PSC i més de trenta a la direcció del partit. Ha viscut els anys del poder absolut i absolutista del socialisme espanyol i...

La guerra cultural

El dia dels atemptats a Madrid, l’11-M, un amic escriptor mallorquí va rebre una trucada d’un altre escriptor i traductor. El meu amic, a més de ser escriptor, ha donat suport a totes les causes encara no...

< Anterior | 1 | 2 | Següent >