01/07/2018

Els taüts seran sempre nostres

3 min

Cel de garsa l’agost de 1906. Negre. I més negre ho té el jutge d’instrucció de Balaguer Sáez Sánchez. El 7 d’agost comença a instruir el sumari. La gent cremada com dimonis enforquillats. Hi ha hagut acusacions de llançaflames arbitrari. Dits incendiaris d’assenyalaments de cantonada. La justícia comença a treballar. La gent vol creure que “descubrirá al culpable y hará que se repongan en su lugar los valiosos objetos robados que se hallan detenidos en Vitoria”. Arriba la garsa. L’11 d’agost el Sr. Santesmasses es presenta al jutjat. Snif, snif. Ai, Sr. Jutge, estic disposat a tornar les 12.000 pessetes de la venda dels sepulcres. Molt fort. El propietari del monestir de Bellpuig de les Avellanes, el banquer Agustí Santesmasses, s’ha venut els sepulcres dels comtes d’Urgell a un antiquari de Vitòria. I aquests acabaran al Museu The Cloisters, a Nova York. Molt bèstia. La gent, el poble, clama al cel i plora a la terra. S’han venut els nostres morts. La nostra nissaga. Una de les caixes que es ven la garsa és la del paio que el 1166 funda el monestir: el comte Ermengol VII. Poca broma. És com si t’haguessis venut a Déu. Però ara els morts tornen en 3D.

Benvinguts a Catalunya: un país virtual. Som pioners a simular la nostra història, la nostra vida, els nostres sentiments. Som indústria, fàbrica, centre de recerca, laboratori nuclear de fingir, semblar, aparentar, figurar. Som el que no som. No som el que som. Nosaltres tenim el know-how, el background, el management, i tota aquesta mandanga. I encara gràcies. Això: gràcies a la Diputació de Lleida els sarcòfags dels comtes d’Urgell retornaran digitalment. Sí, xiques, xiquetes: en 3D. En arxius digitals. Amb aquestes coses que fa la fotogrametria tridimensional i tot és un festival, i un sidral. I tornarem a veure les tombes gòtiques a casa. Benvinguts, estimats morts. Passeu, passeu. Aquí no ha canviat res, estimats comtes. El conte és el mateix de sempre i no ens surten els comptes: els catalans som l’únic país que no té dret a la nostàlgia. Som apàtrides de la nostra vida. Vam ser i no som. No som ni una nació, ni una narració, ni una explicació. Som sarcòfags en 3D. Ressusciteu.

Vull dir que nosaltres som el gloriós comtat d’Urgell. I el gloriós comtat de Barcelona. I els gloriosos comtats catalans. Nosaltres tenim reis, reines, prínceps, princeses, comtes, comtesses, cavallers, ponis... Tenim de tot. Som la llum de neó, l’electricitat, el fosforescent, la bomba, la revetlla de Sant Joan permanent de l’Edat Mitjana. Som la rehòstia al cub del quadrat. Som el que no sap ningú. Per això els nord-americans, que no tenen Edat Mitjana, expliquen la ficció de l’Edat Mitjana al món i a la galàxia amb sèries com Joc de trons. Els reals som ficció. Els ficticis són reals. Per això ells tenen les pedres, els sarcòfags que no tenien. Els que no tenien expliquen als que tenien. Nosaltres no tenim dret a la realitat. Ni a la veritat. Ni als nostres morts. Ni als nostres taüts. Ni a res. Nosaltres només tenim dret que ens tornin a vendre Estatuts de parc temàtic de núvol de sucre de falsa nostàlgia. Nosaltres només tenim dret a esborra la memòria. CTRL+ALT+SUPR: l’1 d’octubre no va existir. No ens van pegar. No ens menteixen. No ens empresonen. No ens fan res. Però mireu la terra que no sap mentir. Mireu el terra quan van venir a buscar, vendre, rapinyar, els taüts dels comtes d’Urgell. La veritat, la realitat es va escampar: els ossos esbarriats per l’altar del monestir de les Avellanes. Plantats com fruits de futur. El poble, els veïns, aquell poble, aquells veïns que el 1906 ja es van indignar per la venda van donar una sepultura digna, honesta, real, als comtes, al nosaltres. Perquè som això: no som taüts de morts. Som una llarga corrua, una infinita filera, de taüts de vida. I, ara, quan el món és cada cop més digital, nosaltres, ens estem fent reals. Perquè som aquests ossos, soterrats, pispats, negats. Perquè som els bits, els dígits, de la vida que no mor.

stats