FLISTFLAST

El suïcidi de Son Goku

Cava. Pastís de nata. Optimisme alcohòlic de pedestal de taula endiumenjada. Rotet. Migdiada. Baveta. Aquests dies a Catalunya hi ha gent que té aquesta felicitat: 30 anys (15 de febrer de 1990) del primer capítol de Bola de Drac en català (TV3). Els nens, els adolescents dels 90, ara ja són criatures de taules de maduresa. Celebració de quan la vida arriba al replà dels quaranta i es veu el tobogan de la baixada. S’obre l’ampolla de la nostàlgia. I la copa mai saps si està mig plena o mig buida. Salut. I Son Goku, Bulma, Krilin o Vegeta, què dirien? Ras i curt. Enviarien a pastar fang les boles de drac i se suïcidarien.

Sarau, alegria de festa de solidaritat de la desesperació. Ei, molt bé tot. Son Goku parlant en català. Com abans el Dr. Slump. I Els joves ; Sí, ministre ; Hotel Fawlty ; Allo, Allo... Com tantes coses. Vistes i sentides. I després l’hòstia. La plantofada. El bat de beisbol. La pistola al cap. Sempre igual. Tornes a començar. Una nova generació que té al seu abast el català perquè ara (com sempre), 30 anys després, vegin com es deprecia, s’arracona, tergiversa, menteix, s’odia, es vol matar el català. Reflexiona Son Goku amb una ampolla d’àcid clorhídric. Primera copa. De la mateixa manera que hi ha criatures que fa 30 anys veien coses en català, ara també hi ha criatures que passen del català, hi escupen i el pelarien. Per a uns les boles de drac són llibertat. Uns altres, les boles de drac les fan servir per rebentar-te la llengua. Glups!

Segona copa. A criatures dels noranta (i del segle XXI) els costa entendre que puguin comprar per internet un bitllet espacial per anar a Pernambuco de Dalt, o una maquineta per tallar els pèls del nas làser via wifi a les tres de la matinada, i en canvi no es pugui votar per decidir el futur. A d’altres criatures els sembla que és democràtic que t’atonyinin si votes i justifiquen i legitimen la violència. És així. Amorreu-vos de patac a l’ampolla. Roteu i pregunteu: per què hi ha gent a Catalunya (nascuda i no nascuda) que viu el català com a natural i d’altres (nascuts i no nascuts) com un problema o un virus de destrucció massiva? Una altra ampolla?

Ens hem begut l’enteniment. Ens hem cregut que veient sèries de televisió de colors érem un país normal, però som una ficció, no som una nació. El problema és aquest. Oferiu el català com una eina per a tots, voleu tenir, com qualsevol país, les coses de cada dia en la vostra llengua, els catalanoparlants s’abaixen els pantalons, els calçotets, les neurones i canvien al castellà fins i tot a una llauna de sardines morta... I tot us torna com un bumerang serra elèctrica. Us acusen de racistes, supremacistes, provincians, ignorants, analfabets... Sempre serà així. Son Goku no ens salvarà, i cada generació, com si fos una escola de superherois fracassats, ens avisa des del més enllà. Glups!

Bevem. Cent anys del naixement de l’historiador Josep Benet (1920-2008). Un Son Goku de la nostra cultura. Molts superpoders, però el seu llibre cabdal: L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Així va ser. Van intentar (com sempre) acabar amb nosaltres. Mireu, diu Benet en una entrevista el 2003: “Si volies llegir un llibre sobre la majoria d’esdeveniments de la història del nostre país, l’havies d’escriure tu mateix. Per exemple, feia trenta anys que havia començat L’intent de genocidi cultural contra Catalunya i encara no hi havia ni un sol llibre sobre aquest fet tan important [...]. Un altre exemple: feia cinquanta anys de l’afusellament del president Companys i no hi havia al mercat cap llibre que expliqués detalladament la seva detenció a França, el seu trasllat a l’Espanya franquista, el consell de guerra, l’afusellament. També era un fet vergonyós. El vaig haver d’escriure jo, a pesar que jo no era, professionalment, historiador”. Glups!

Bevem. Ara hi ha el mateix intent de genocidi cultural contra el català, contra Catalunya. Però ara és en nom de la democràcia, la Constitució, la concòrdia, l’harmonia, el diàleg, la bossa d’autoasfíxia del que és políticament correcte, el xip dels eufemismes, la lobotomia de les mentides. Abans no hi havia llibres en català, ara n’hi ha. Abans servien, ara no serveixen. L’objectiu és el mateix: tancar-nos a casa. A parlar català en una taula endiumenjada. Borratxos de nostàlgia. Llegint el Patufet o Son Goku. Però a la cova, perquè el català és per als que no poden veure la llum del sol. Fins al suïcidi final. I després diran de nosaltres que no vam existir, que érem ficció, un conte, dibuixos animats. Pum!

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF