FLISTFLAST

Un problema anomenat Diada

Veureu, n’hi ha que creuen que el problema és de daltonisme. A veure, s’ha marejat molt el personal: groc, vermell, blanc, fosforescent selenita, però cada criatura fot el que li rota i hem vist blaus de naufragi, verds de gespa d’adossada hipotecada, marrons de darrera soca que crema la vida... Veureu, aquest és problema de la Diada els darrers anys: massa colors, massa policromia, massa pantone existencial. Diguem-ho clar i català destenyit: massa gent. La gran molèstia de la Diada és que hi va massa gent. El pollastre rostit comença aquí: quan la gent surt al carrer. Si aquestes persones no haguessin sortit al carrer no hi hauria problema. Si totes aquestes criatures s’haguessin quedat a casa tots seríem més feliços i beuríem anissos. Si ningú les hagués, vist tot això que ens hauríem estalviat. Tota aquesta gent fa nosa, incomoda, destorba. Això abans no passava.

Un dia hi va haver Diades que van ser de tots, totes, totets i totetes. Supermegahiperrepresentatives. Unànimes. Totals. Legitimades. Consensuades. Acceptades. Per a tothom. Només un exemple a l’atzar: la de 1947. Els exiliats catalans que són a Perpinyà només poden fer una “audició de sardanes a la plaça de la Llotja”. Com tots els “nuclis catalans” que hi ha en “diferents ciutats de França”. Passa el mateix a Mèxic, Anglaterra, els Estats Units... A Catalunya la cosa és una mica més lluïda i moguda. Un català anònim ho explica en una carta que només pot veure la llum a l’exili: “Dissortadament avui podem confirmar el fet i constatar-ne la gravetat. Diversos amics nostres han estat detinguts i repetidament apallissats, d’altres contra els quals hi ha ordre de detenció han pogut amagar-se a temps. Finalment, s’han practicat diversos registres domiciliaris”. De fet la festa preparatòria ja havia començat molt abans: “A finals d’agost hi ha hagut una nova agafada. Es parla d’una setantena de persones detingudes”. Això sí que era una Diada de tots i per a tots.

Les Diades han perdut molt. Precisament perquè han guanyat gent. Abans eren més brillantment silencioses. Més calmades, respectuoses. Gens conflictives, antagòniques, hostils. Diades generoses, amables, fàcils, transparents. Buides de qualsevol pertorbació, disgust, incomoditat. Ja no es fan Diades com les d’abans. S’han perdut els papers. Les formes. I les tornes. Com va dir Antoni Gaudí abans de ser atropellat pel tramvia: “L’originalitat consisteix a tornar a l’origen”. Cal tornar als inicis.

La primera Diada sí que és bonica. Es convida tothom. Es fa una invitació pública: senzilla, austera, sòbria. De simple blanc i negre: una esquela. De text concís: “Aniversari del 11 de setembre de 1714”. Sí, una missa fúnebre l’11 de setembre de 1886 és el primer acte de commemoració de l’11 de setembre de 1714. S’escull un lloc amb vistes fosques: l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Mireu les tenebres: al costat hi ha enterrades bona part de les víctimes del setge de 1714. Immillorablement crepuscular. I dins, ànimes en pena.

Només hi apareixen unes 148 persones acollonides. Bancs plens de clarobscurs “de totas las classes de la societat”. Les penombres esgarrapen cares i es veuen homes, dones, vells, joves, d’esquerres, dretes, burgesos, menestrals, obrers, republicans, tradicionalistes, laics, devots, menjacapellans, abraçacapellans… Tots s’uneixen després de 172 anys per dir que no estan morts. Fora, la llum: la representativitat, la pluralitat, el consens. La Catalunya real, legal. Fora insulten, escupen, humilien, censuren, se’n riuen, amenacen, denuncien els de dins. Els volen morts. Com els de 1714. Aquesta és la Diada ideal, modèlica, divina: una puntada al cul i al cap al cel de l’infern.

El problema és a la terra. Hi ha persones que no volen que surtin persones al carrer. Hi ha persones que els molesta veure persones al carrer. Hi ha persones que no volen que hi hagi persones. Hi ha persones que els emprenya que hi hagi persones vives. Ens volen morts. Sense cossos, sense colors. Ens volen per commemorar la seva Diada legal i letal. Bona Diada, immortals.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF