El primer pres polític català
El primer pres polític català passa vint anys a la presó. A cinc presons. Mor a la darrera. El primer pres polític català és condemnat a cadena perpètua. El judici està escrit. A més, li foten tot el que té: l’espoli és sideral. No li han tornat res. El dia que el duen a la garjola és el darrer que veu la família. Mare, dona, filles, germanes: obligades a viure un judici que és una farsa. Totes condemnades a anar pel carrer amb pluja d’escarni público-mediàtic. Humiliacions, crits, insults. Totes: 9 en total, confinades, segrestades després al monestir de Sixena, que és del comtat d’Urgell. Totes embogint, morint. El primer pres polític català és la història més trista de Catalunya. De fet, des d’aleshores, és la història de Catalunya.
Al primer pres polític català li posen la soga virtual al coll el dia que el seu nebot valencià no sua prou al llit. Sí, el rei Martí l’Humà no acaba tenint descendència i la Corona Catalanoaragonesa és un interrogant quan mor el 1410. Bé, a veure, el futur rei ha de ser el futur primer pres polític català: el comte Jaume d’Urgell. Són família. És la nineta del ulls del rei. És el virrei. És tot. Però... Al llit mortuori, el rei... Un dels assessors reials li pregunta conscientment a cau d’orella moribunda: “Senyor, plau-vos que la successió dels dits vostres regnes e terres, aprés obté vostre pervinga a aquell que per justícia deurà pervenir?” I el rei contesta: “Hoc (sí)”. I ara ves tu i interpreta el monosíl·lab crepuscular. I aquí comença a rostir-se un pollastre que posa en perill més de sis segles: des de Guifré el Pilós, el propulsor del dret de l’autoderminació dels catalans, i arriba fins avui. Comença la festa de la democràcia.
Com no podia ser d’una altra manera, s’organitza una tómbola nacional-judicial: el Compromís de Casp (1412). Un Gran Germà, una Operación Triunfo per escollir el futur rei a dit. Tot està decidit. Substituït. El rei serà... Ferran d’Antequera. Quina poca sorpresa. Els Trastàmara. Castella. D’això va la cosa: Catalunya versus Castella. I dins de Catalunya: urgellistes i antiurgellistes. Divisions. Bandositats. Conspiracions. Dubtes. Febleses. Catalunya posada en safata a Castella. Castella mossega Catalunya. I Jaume d’Urgell diu: no!
El futur primer presoner de Catalunya creu que la raó, la veritat, la justícia l’acompanyen. Que ell és el bo, el successor natural, enraonat, lògic. I no ho accepta: o rei o res. O caixa o faixa. O ara o mai. Comença aquí el moviment antisistema català. Comença amb un comte. Comença amb la nostra monarquia, que fins i tot això ens han robat. I amb pebrots ilergets s’enfronta a Castella. I resisteix. Fins que es tanca a casa seva: el Castell Formós de Balaguer. Creu que és inexpugnable. Tres mesos de setge: de juliol a octubre del 1413. I a fora, Castella posa a prova l’arma nuclear del futur: les bombardes. Plouen bombes nit i dia. Aguanten. Esquerdes. Forats. Fam. Embogiment. La mare d’en Jaume, la nobilíssima Margarida de Montferrat, prefereix menjar rates que els aliments dels castellans i està com una castanya marejada: creu en camises voladores per fugir i banyes d’unicorn immortal. La dona, Isabel, embarassada. Els xiquets jugant a futbol amb pilotes projectils. El melodrama català. El castell passa de palau de luxe a palau de runa. Des del 31 d’octubre del 1413 fins avui, destrossat. El palau de l’home més ric de Catalunya després del rei, enderrocat, saquejat. Així ordena deixar-lo Castella: com un esquelet. Perquè vegem, recordem el que ens poden fer.
Mor l’home i neix el mite: Jaume d’Urgell, el dissortat. El desafortunat. El desventurat. L’infeliç. Però també Jaume d’Urgell l’antisistema. El dels collons. El lluitador. El de l’honor. L’home bo. La història és tristíssima. Una història que mai ha pogut eixugar les llàgrimes. Cap Hollywood podria imaginar mai això. Però la realitat és que tot això no serveix per guanyar. La realitat és la pregunta clavada a la terra ara que tornarem a passar per això: per què sempre perdem? Què és el que no hem après? Què hem desaprès? Què cal fer si sempre et fan el mateix i sempre fem el mateix? Jaume, ajuda’ns.
