17/11/2019

El pollastre a taula

3 min

Hola, qui ve? “Pagesos y propietaris, industrials y fabricants, gent del comerç de la marina, de la banca, de las arts y de las lletres”. Qui són? Què fan? Què volen? Pasta. No, de macarrons, no. De calés. Van curts d’armilla. Aquests pelacanyes, el 1894 (fa 125 anys) es troben a Balaguer per veure si el plat no se’ls buida més. Discuteixen afamats “lo Sistema de tributació que deurà regir a Catalunya lo dia de sa llibertat”. De gana i de ganes n’hi ha. Un senyor que hi va, i que sap que amb les coses del menjar no s’hi juga, fa el següent comentari: “En dos dies fan més feina, ja que es posen les bases, que los que estan acostumats a les Corts espanyoles, que ja necessiten dos dies solsament per a que un orador doni fi al preàmbul de son discurs, i que amb tot i estar vuit mesos oberta no hi ha mai temps per presentar i discutir uns pressupostos”. Així és. La fam.

No ens inventem res. Es diu a l’inici de la trobada de boques obertes de 1894: “Los temps son aspres y dificultosos. Per tot arreu, en la vella Europa, es veuen avançar negres nuvolades, presagi d’un oratge del qual el resultat no pot pas endevinar la previsió humana. Las fonts de riquesa s’estronquen perquè el producte dels grossos tributs que ofega als pobles se’n va tot en preparatius de guerra, i l’alarma creix de jorn en jorn, i els exèrcits y las esquadres prenen al camp i a la fàbrica els braços més forts per a fer-ne instruments de destrucció y misèria”. A veure rosegons de pa. Aquella gent es troba a Balaguer el 1894, però el 1892 van començar a Manresa (Bases de Manresa), després a Reus, i acabaran, el mateix 1894, a Olot. Són les Assembles de la Unió Catalanista. Resumit: uns catalans que van començar a rumiar, discutir, pensar que si la nació (llengua, cultura, història...) ja estava ressuscitant també es podia parir un estat. La nació és la gana, l’estat, el pollastre a endrapar. Ànima i cos.

Com no podia ser d’una altra manera, la cosa va acabar amb antropofàgia. Canibalisme. La Unió Catalanista (benintencionada, diversa, heterogènia, plural...) es devora entre ella. El moviment nuclear, la gran start-up del catalanisme que passa de ser regional a ser nacional, esclata en mil trossos: els uns volien fer un partit i anar a les eleccions; els altres no volien saber res de partits; uns altres volien pactar amb partits; però uns altres no volien pactar amb partits... Un pollastre que es va quedar sense menjar el pollastre a l’ast de l’estat. Quina novetat. Que poc originals. Com assenyalaven el futur! ¿És el que sempre ens espera, precisament, quan decidim fer el salt i retornar a l’estat?

Què creieu? Què en penseu? Com ho veieu? A veure, parlem-ne. Josep Coroleu, historiador, advocat, polític, que intervé a l’Assemblea de Balaguer, dona una resposta: “No hi ha cap poble ni cap individu tan desventurat que no tingui alguna virtut; no n’hi ha cap de tan perfecte que sigui exempt de defectes. Nosaltres, disfressant-nos de castellans, ens havíem encomanat los defectes d’aquestos, sens pensar que no havíem d’adquirir per això les qualitats característiques dels fills de Castella. Perquè les bones i las males condicions d’un poble son la resultant d’una pila de factors que contribueixen a formar son geni. Aquest pot adulterar-se i fer-se malbé, mes no transformar-se com se transforma i muda un vestit. Cada nació te son geni característic, com cada persona te sa personal fesomia, i la que rebelant-se contra las lleis de la naturalesa renega de sa pròpia sang, no logra sinó consumar sa pròpia ruïna perquè renuncia a la originalitat de son esperit, al prestigií de ses tradicions i a la fortalesa que dona als pobles dignes una fe ben arrelada en la missió que li confià la Providència”.

I em permeteu. Àngel Guimerà, que no és nom de carrer, va ser el president de l’Assemblea de la Unió Catalanista de Balaguer. L’escriptor, al veure les restes de les muralles del Balaguer comtal, es va quedar imantat. Rumia. I li surt de dins que no són aquestes les muralles que s’han d’enderrocar, “les úniques muralles que s’han d’enderrocar són les de la ignorància”. Potser ens serveix d’alguna cosa. Ara que el pollastre és a taula. I no sabem què tardarà a volar.

stats