18/11/2018

Monarquia catalana vs. monarquia espanyola

3 min

Alfons, com ho diríem... era un paio amb una canícula corporal i mental sobreeixint constantment. Un calent de marca. I tenia responsabilitat, feina i poques hores: era comte i rei. Alfons I de Catalunya i Aragó. Alfons el Trobador. O més ben dit: Alfons el Cast. Alfons el Cast, no Cast. Així també són els nostres comtes, reis, comtesses, reines, prínceps, princeses, cavallers, ponis... Febles. Contradictoris. Forts. Intel·ligents. Únics. Visionaris. Dubtosos. Originals. Humans. Terrenals. Perquè aquest és un país tan trist, enfonsat, lamentable, que fins i tot la nostra monarquia ens han pispat, escamotejat. Però torna, a cavall o amb poni.

El retrat d’Alfons el tèrmic, amb cara de no haver trencat mai un llit, torna al Palau de la Generalitat després de quatre segles. Hi va ser durant més de tres-cents anys. Igual que el retrat del seu pare, Ramon Berenguer IV. Igual que el del seu fill, Pere el Catòlic. Igual que el del seu net, Jaume I... 54 quadres dels nostres reis, comtes, que tornen a penjar-se on eren: a casa. Hi són tots. Des de Guifré el Pilós, amb qui al segle IX comença una dinastia pròpia que exerceix el primer dret a l’autoderminació espolsant-se els francs. Tornem a veure la galeria règia conservada més antiga d’Europa. Poca broma. Ens tornem a veure les cares. Quadres encarregats per la Generalitat al pintor bolonyès Filippo Ariosto el 1587. Acosteu-vos-hi. Els retrats xiuxiuegen. Parlen. Diuen. Criden: som nosaltres! Venim d’aquí. Venim de lluny. No menteixen. Som aquests quadres. Som perquè hi ha aquests quadres. L’art real, i reial, de les pintures és la prova de la veritat de la nostra existència com a país. I els quadres són una road movie dessagnant-se de la nostra història. Guaiteu el degoteig vermell.

Al castell de Montjuïc. No és estrany que quan el franquisme, el 1963, inaugura el Museu Militar hi dugui els quadres. Com un botí. Com un cop de sabre. Perquè vagin desapareixent (com feia dècades que feien). Perquè ningú els reconegui i tothom els confongui. Perquè es dessagni la memòria. Per arribar a l’operació d’estat de desmemòria. Per arribar a coses com les que ha dit, la mateixa setmana que s’han penjat els primers quadres reials, el flamant líder sense memòria del PP català, Alejandro Fernández: “Que jo sàpiga, Guifré el Pilós, Jaume I el Conqueridor, etc., pacifistes, feministes i d’esquerres no ho eren... Més aviat diria que Franco, al seu costat, doncs... En fi, no diré res més, no? Només cal revisar els llibres d’història. I a ningú no li passa pel cap agafar l’estàtua de Roger de Llúria de Tarragona i tirar-la a terra perquè no era un demòcrata de pedra picada i no era un feminista d’esquerres i progressista”. Ole, toro. Per acabar reblant el que també ha dit aquests dies el seu amo, Pablo Casado, líder del PP (Partit del Pollastre) referint-se a la “ grandeza ” d’Espanya: “ Nosotros no colonizábamos, lo que hacíamos era tener una España más grande ”. Ole, retoro.

No és estrany que la història d’Amèrica sempre comenci amb la cornada km 0 de la constructora de l’eufemisme sanguinari: “ Una España más grande ”. El descobriment. Com si abans no existís Amèrica. Com si abans no existissin persones, autòctons, nadius, originals. Com si abans res. Perquè aquest és el pollastre. Que existissin matances, sabres, exterminis, espolis no garanteix que això sigui recordat. No és estrany que la història oficial i letal de l’Espanya estat nació loctite sempre comenci amb la monarquia km 0 del constructor Felip V. No és estrany que la monarquia espanyola oculti la monarquia catalana. Com fa amb els indígenes a Amèrica. Cal destronar la veritat, la realitat. No és estrany que avui veure els quadres de la monarquia catalana sembli un fet revolucionari, antisistema, avantguardista i republicà, per denunciar la monarquia de ficció espanyola. Que comenci l’ street fighter, la lluita de fang, la guerra de les monarquies. El Joc de trons, protons, neutrons, electrons. Perquè si som independents, i som República, serà gràcies a la nostra monarquia, la reial-real, i la monarquia de la memòria.

stats