El mateix cel de 1939
El 29 de gener de 1939 van robar el cel. Tu miraves dalt i no hi era. Se’l van endur a cassigalls. Era diumenge no endiumenjat. Barcelona. 10.30 hora zulú. Uns homes pugen de l’infern i comencen a pispar el blau. Tenen ordres escrites, i verbals, de “trepitjar” tot el que pertanyi al Servei Meteorològic de Catalunya. El tinent meteoròleg Adolfo Martín Beloso i dos soldats, per ordre de la Jefatura del Servicio Meteorológico Nacional, punxen el cel de Catalunya. Desinflen el temps. Comença el canvi climàtic.
Un altre cel. El personal del Servei Meteorològic de Catalunya ja estava arrossegant els núvols cap a l’exili. Però a Barcelona encara hi queden cinc persones. L’obsessió de la dictadura és el fundador i director del Servei: Eduard Fontserè (aquest dilluns es presenta el llibre 1939, els núvols confiscats. Relat d’Eduard Fontserè sobre els últims dies del Servei Meteorològic de Catalunya a l’Institut d’Estudis Catalans). Sense impermeable. A peu del xàfec apocalíptic. Intenta aturar els llamps dels dimonis enforquillats del nou oratge. Encara creu en la paraula. Va a trobar el Déu del temps franquista: Rafael Marín. El director del Servicio Meteorológico Nacional ha volat com una centella cap a Barcelona. El científic vol gaudir bocabadat amb la tempesta de la destrucció que està assolant Catalunya. Marín rep Fontserè amb insults, amenaces, descàrregues elèctriques d’odi. I li fot una puntada més enllà de l’espai i el temps. Mireu aquesta escena. I mireu el cel.
Sí, aquest és un dels mapes de la meteorologia catalana que sempre es repeteixen i que no volem veure. Perquè cel farsant, sempre te l’acabarà endinyant. Mireu, aquí tenim la borrasca Marín. Primer et fa creure que és un cel clar. Després es va tornant gris. I pam! Negre! Marín vent, pluja, neu, pedra... Sí, Marín, a qui li vas donar tot. Deixeble de Fontserè. Becari del Servei Meteorològic de Catalunya. Ni ara, ni mai, l’Espanya genètica de mal temps vol que tinguis un cel blau de futur: el vol per a ella. No et perdona el Servei Meteorològic de Catalunya creat el 1921 com una estructura d’estat de la Mancomunitat. Pioner en tot: tecnològicament, socialment, oferint el temps per ràdio, investigacions internacionals, creant l’Atles Internacional dels Núvols i els Estats del Cel... Un servei de cel infinit (i que no es recupera fins al 1996). Tot això és un temps que no es perdona. ¿Oi que no se’n va aquesta meteorologia de ràbia, rancúnia, analfabetisme, maldat, aniquilació?
“El material del Servei fou vandàlicament destruït. Àdhuc el replanet de marbre del nefoscopi Besson que hi havia al terrat fou trencat a cop de martell, com també la placa de ferro porcellanat que hi havia a la porta de l’oficina. Un dels nostres millors aparells de ràdio fou regalat a uns soldats que feien guàrdia a la porteria de Can Batlló. Algú va indicar-me que la nostra esplèndida col·lecció de treballs originals (cartes del temps, sondatges, estudis en curs, estoc de publicacions, etc.) havia estat carregada en un camió militar i venuda per en Beloso a un drapaire per 500 pessetes”, deixa escrit Fontserè aquells dies.
Dies de llum, foc, destrucció. El cel espoliat a bocins. A terra el parte meteorològic franquista explicava el nou firmament: “Desde el punto de vista de la psicología catalana, lo que ha pasado en Cataluña es incomprensible. La visión de Barcelona de hoy nos ha producido espanto. ¿Cómo es posible que un pueblo como este haya podido hacer una horrorosa guerra civil, se haya arruinado, haya pasado por innumerables vejaciones, por dolores indescriptibles, por sufrimientos profundos... en nombre de la clase política más vil, más perversa, más inmoral que recuerda quizá la Historia? ¿Cómo es posible que un pueblo tan plácido, tan coservador, de tan buena compañía, de tantas virtudes, haya obedecido durante dos años y medio a la caterva más cobarde, más enemiga del género humano que ha podido caer sobre un país civilizado?” I el cel va desaparèixer. Com ara.
