28/09/2016

Xarneguisme ‘low cost’

3 min

Tinc un catecisme. Un fullet que parla de la millora dels porcs. Un llibre sobre comunisme. I un llibret per aprendre esperanto. Preses de xocolata ideològica d’aquest país. Del primer terç de segle XX. Papers que desembarcaven a la meva família: micropagesos superman. Es posaven la capa de suor i saltaven amb bots de superformiga la kriptonita de la misèria. La vida com un videojoc amb hòsties reals. Senyem-nos.

EL CATECISME ERA EN CATALÀ. Van dir: “Hòstia santa!” I van descobrir que Déu entenia la llengua que sempre havien parlat però que alguns deien que no parlava. Un miracle. Però el cel no hi entenia, de porcs. I es morien. Per assegurar la cansalada terrenal van llegir el fullet editat, en català, per la Mancomunitat. La primera institució, des de 1714, que es preocupa dels catalans de tot el país. Van dir: “Si algú s’amoïna per nosaltres és que som alguna cosa”. I els porcs també van moure la cua ventilador. ¿Però som alguna cosa més que una cosa? I si som una cosa, quina cosa som? El llibre sobre comunisme i esperanto deia que es podia ser comunista, socialista, anarquista... que tots podem ser el mateix. Que la terra pot ser un cel per a tots. Però, per què estaven escrits només en castellà? ¿No podem ser comunistes, anarquistes, funambulistes, taxidermistes en català? Això es van preguntar molts. Entre ells el meu padrí (fill de la pagesia que saltava a la menestralia) i també Víctor Alba (fill de la burgesia liberal que salta al periodisme) a la mateixa època.

1930. Alba (cent anys del seu naixement) es polititza. S’apropa a un nou partit: el Bloc Obrer Camperol. Comunistes catalans, separatistes. Per què? “Era el primer cop que veia tractats en català els temes revolucionaris, en el sentit de classe obrera que vol anar més enllà, que vol prendre el poder. Fins aleshores aquestes coses sempre s’havien tractat en castellà. La CNT i els socialistes ho feien tot en castellà”. Per què? “Fins que no van començar les obres del metro, fins a l’Exposició de 1929, els immigrants que hi havia no es veien, quedaven absorbits. És a dir, l’obrer era català”. Al seu costat (la conversa és de 1990) Marià Casasús assenteix. L’històric militant de la CNT (fill d’una família vinguda de l’Aragó) eixampla la línia de temps fins a la República: “La veritat és que Catalunya era una mena d’oasi dintre d’Espanya. Els companys que venien de fora i estaven acostumats a obeir el señorito, que el señorito els concedís un jornal després de sis setmanes de no bufar cullera, a Catalunya s’hi trobaven bé malgrat les injustícies. Les barraques de Santa Coloma o de la Torrassa eren de gent que a Barcelona es van sentir propietaris, van sentir que hi estaven creant una família, que hi estaven fent arrels”.

2016. Han passat moltes coses que expliquen moltes coses. Però el que ni l’àcid lisèrgic ni el tarot poden contestar és aquest discurs d’arengada solitària que cueja sempre. Aquest modus vivendi d’alguns, de professional etern de la immigració. El negoci del xarneguisme low cost. El parc Disney de bressol privatitzat. Mentre que la majoria de catalans que viuen aquí des de fa anys no se senten immigrants n’hi ha que continuen volent ser declarats oficialment immigrants com si fossin un floquet de neu en una gàbia. Volen la seva quota d’elit minoritària. Volen una subvenció moral eterna. Per sobre de tots. Per sobre de les ciutats que ja existien abans de l’èpica de maleta de cartró. Per sobre de les classes populars que ja existien abans que ells s’autoproclamessin per decret llei classes populars oficials i úniques. Per sobre de les lluites lluitades. Per sobre de tot el que existia abans que ells ens repeteixin constantment que no existia. Ho salten tot per fer-nos sentir als altres immigrants a Catalunya. Però per sobre de tots hi ha vida i un país. I, amics, madurar és fer les paus amb l’infant que vam ser.

stats