El país libèl·lula
Hem parlat poc de libèl·lules en aquest país. De petit pensava que les libèl·lules muntaven els envelats de festa major. Transportistes de cassigalls de cel. Coloraines airways. Són com anuncis voladors. Cada libèl·lula és un reclam. Píxels mudats, nets, endreçats. Sembla que enfilin l’aire amb fanalets de civilització. Catalunya és espai aeri de libèl·lules. Si mirem al cel veurem que fa cinquanta anys (el dia 10) de la mort d’una de les principals espècies: Carles Soldevila. No vull parlar d’un dels grans escriptors i periodistes catalans del segle XX. Vull parlar de la libèl·lula que va ensenyar a volar a una part d’aquest país que havia perdut les ales. Anem a l’aeroport.
ULLS DE RAIGS X. Cos alat de dandi. Nas de fibló. Fiblava per absorbir i per punxar. Soldevila era una libèl·lula. I voltant s’adona d’una cosa: el catalanisme és una qüestió de bona educació. Ell va ser la libèl·lula que va fiblar per insuflar catalanisme a la burgesia dels anys 20 i 30. Soldevila és l’educador, el mestre, el pedagog, el Pigmalió que prepara la burgesia barcelonina per a un país lliure, modern, civilitzat. Movia les ales al segle XX com si fos al segle XXI. Soldevila sabia que les ciutats, naturals, voladores, somiadores, com Barcelona, liderarien el fibló del futur: les ciutats estat. Ell és un dels tants insectes del terrari invisible català que demostra que Catalunya és un país. Avui els professionals de la ignorància menteixen. Hem tingut sempre burgesos (com classes populars, mitjanes, tres quarts...) alçant el vol per un país lliure. El “procés” no és d’uns: és de tots. Ningú ha pujat al carro: perquè som el punyeter carro viacrucis. I això no és un procés: és una processó eterna. Aixequem el vol.
VOLANT de flor en flor aeroport, la libèl·lula Soldevila veu que el problema de Catalunya no és polític. Aquí només hi ha dos cels: el de la bona i el de la mala educació. Fixeu-vos què escriu un burgès, un pijo com ell, als anys trenta: “Que una persona establerta a Catalunya o acabada d’arribar es cregui ofesa perquè algú li adreça la paraula en l’idioma del país. Això és absolutament intolerable”. Ho diu un pilot bilingüe (el pare era català i la mare basca).
Ho diu un astronauta amb hores de vol que veu que els catalans sempre canvien d’idioma mentre es desintegra el seu ésser. Ho diu un aviador que sap que no parlem de política, de llengua: parlem del cel de la civilització. El que volen fer volar pels aires, aleshores, Miguel de Unamuno i altres intel·lectuals espanyols que acusen el catalanisme de crear una “jerga artificial”. No volien un català normativitzat. Volien una llengua tancada en una caixa negra. Una llengua estavellada, destrossada, morta en una muntanya endolada. Soldevila, volant alt, respon que totes les llengües són “organismes vivents”. Tot és una qüestió de bona educació: no es pot demanar que una llengua visqui i que l’altra mori. Barbàrie versus civilització. Perquè la libèl·lula Soldevila llegeix cada dia el salvatgisme, la incultura, la ignorància: “La nostra gent no s’admira de llegir a Abc o a El Debate un seguit de falsedats sobre Catalunya i els catalans. Ja hi està feta; sap que aquests diaris monàrquics tenen un bonic interès a entrebancar la marxa de la República; no ignora que en llurs redaccions hi ha un grup de senyors que senten des de la infància un profund anticatalanisme”. I alhora veu a la seva ciutat els analfabets, els primitius, els incivils que no entenen que si Barcelona ja és cosmopolita, i se la compara amb Nova York, o París, és perquè és una ciutat “naturalment i legalment catalana”. Ja ho va dir ell quan va tornar de l’exili, en una altra llengua: “El barcelonés sólo se va -y aún de mala gana- cuando sabe que lo persiguen personalmente para matarlo”. Va haver de marxar el 1936 perquè el volien matar. Avui, la manera de matar, de ser mal educat, és dir que no van existir les libèl·lules catalanes.
