Ni populars, ni burgesos

D'on surt el catalanisme? Qui el crea? Sempre pretenen demostrar, científicament o esotèricament, que Catalunya no existeix, que és un invent

Vostè, lector, no existeix. No cal discutir-ho. No. Ja ho diu l’assassí en sèrie: “Sol matar més el febrer que el carnisser”. Lector, vostè està mort. Bé... o potser no ha estat mai viu. No ho sé. Ja sap que “Mes de febrer, mes mentider”. ¿És veritat aquesta mentida? ¿O és mentida aquesta veritat? Ai... “Per Carnaval, tot s’hi val!” Sí, senyor, senyora, batedora, cantimplora... perquè “El febrer, nou cares té”. Qui és vostè? Triï la seva pròpia aventura.

LECTOR, si vol anar al 1861 no salti de pàgina. Veurà... Vostè és un d’aquells catalans que té un avantpassat que va començar a llegir coses com: “Pel febrer, jornal enter”. “Pel febrer, passa-t’ho supermegahiperbé”. Refranys: reals, habituals, inventats, refregits... que encara es poden trobar al Calendari dels Pagesos (1861). El primer vertebrador mediàtic del país. Informació terrenal: consells agrícoles, fires, festes majors... Informació sideral: santoral, llunacions, eclipsis, planetes... El primer telenotícies de Catalunya. La publicació actual en català que fa més anys que s’edita. Si vol arribar fins al 2017, continuï llegint.

LECTOR, potser el seu avantpassat era d’aquella massa catalana: els pagesos que llegien, o sentien, aquell calendari pop, mainstream, viral. Potser el fill del seu avantpassat va continuar sent pagès. Però el fill del fill es va fer calderer, terrisser, o va anar a una fàbrica i va arribar a ser capatàs. I potser, per costum, perquè li recordava el que el pare deia de l’avi, i aquest del besavi, i aquest del carboni 14 familiar, cada any comprava el calendari. Potser fins i tot aquell 1940. Quan l’única publicació en català és el Calendari dels Pagesos. Els editors convencen els censors franquistes que allò anava dirigit a uns pagesos que no sabien ni un nanogram de castellà. Però del 1941 al 1975 els Pagesos van passar a ser Payeses. I alguns descendents dels pagesos també donaran suport a la substitució. Si vol continuar llegint, salti el paràgraf.

EL 1967 el jove professor de dret, i antifranquista, Jordi Solé Tura publica Catalanisme i revolució burgesa. Aquest fill de forners de Mollet ve a dir al llibre que el catalanisme és un invent de la burgesia. Traducció: les classes populars i l’esquerra catalana no poden ser catalanistes perquè és un artefacte de la classe opressora. Aquella idea sorgida d’una minoria selecta per tunejar ideològicament una majoria continua inoculada en cervells que provenen de la Catalunya pop. Avui les elits que han privatitzat les classes populars, i que no formen part de les classes populars, continuen dient a les classes populars el mateix. Pur marxisme, del de Groucho Marx: ells m’expliquen la meua vida. Surrealista. Però no hem de perdre la paciència perquè ja ens la faran perdre. Lector, la cosa millora. Si és dels pocs que encara està viu, ara morirà de cop.

CONTINUÏ LLEGINT. I si ho creu, llegeixi el tauró acabat de pescar: Nacionalisme espanyol i catalanitat, del veterà professor Joan-Lluís Marfany. Traduït: allò que n’hem dit Renaixença, la resurrecció al segle XIX de Catalunya, del catalanisme... Res de res. El que va fer la mitificada burgesia catalana és treballar per un projecte nacional espanyol. Quan acabi el llibre parlem. Però ara només una pregunta d’arengada 1861 pagesa pop moribunda abans d’acabar de pintar el taüt: si uns continuen dient que el catalanisme és un invent burgès i que les classes populars no poden ser catalanistes i els altres diuen que els burgesos no van crear cap catalanisme i eren espanyolistes... D’on surt el catalanisme? Qui el crea? L’aristocràcia? Els aristogats? Bob Esponja? El Front d’Alliberament dels Carquinyolis Daltònics? Qui som? Què hi fem aquí? Que algú ens ajudi. Perquè ens volen ben morts. Els uns i els altres. Tenen l’objectiu de sempre: Hiroshima, mon amour. Perquè sempre pretenen demostrar, científicament o esotèricament, que Catalunya no existeix, que és un invent. També l’hi van dir a la cara al seu avantpassat. I ara l’hi diuen a la cara, estimat lector: vostè no existeix.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF