Entre la guerra i el franquisme

Enfrontaments vius com el del monument franquista de Tortosa demostren que la guerra i la dictadura encara no han desaparegut de Catalunya

Es va fer un inventari. Es va començar pels morts. Després els exiliats. Es va continuar pels edificis confiscats. S’enfila per una llista infinita d’objectes, documents, diners... apropiats, robats, venuts, cremats, desapareguts... Van estar tres hores. Quatre homes tancats. En un pis. Sense que ningú sabés res. El 17 d’abril del 1942 ressuscitaven les neurones del país. L’Institut d’Estudis Catalans es reorganitzava. Hi havia Josep Puig i Cadafalch, l’únic membre fundador (el 1907) encara viu. L’arquitecte modernista que ja no podia fer d’arquitecte. L’arquitecte que només podia construir menjadors de clandestinitat. En aquell pis tornen a dibuixar la continuïtat de l’Institut: “Avui de fet interrompuda per motius de tots prou sabuts”. Subjecte el·líptic a l’aire. No té nom. Els homes que van organitzar una cultura, que van endreçar la llengua, no saben posar nom al que ha passat. Amb un silenci de fa quatre milions d’anys. Aquells homes es troben convertits, sobtadament, en homínids. Agafen un os d’un terra de criatures mortes. I el llencen a l’aire. Volant, volant es converteix en una nau espacial, com a la pel·lícula 2001: una odissea de l’espai. L’evolució de la humanitat sense poder dir ni piu.

AQUEST 2016 és un any de selenites fent la bugada a la Terra. I de terrícoles en una rentadora sideral. D’animals passejant persones. I de persones vestides d’animal. Aquest 2016 posem tants noms a les coses que interrompem per dir-les pel seu nom. Evidentment, “per motius de tots prou sabuts”. És un 2016, com el 1942, tartamut i mut. Al quadrat. No podem dir pel seu nom a una guerra. Ni a una dictadura. Tot sembla tan dit que res, res de res, està dit. Diuen, i no diuen res, aquestes imatges de Franco i Himmler projectades com una pel·lícula de Walt Disney en un poble de Toledo. Es diu de tot d’aquest sidral monumental del monument franquista clavat enmig de l’Ebre a Tortosa. I molta, molta gent, continua sense dir ni piu del que va veure, del que va viure, quan no hi havia res que tingués nom.

LA GUERRA I LA DICTADURA són encara països, i paradisos, virtuals. No els veus, però hi són. He col·leccionat silencis. I mirades de bola de vidre on apareix un mort. Drapaire de paraules de “nen, això no ho diguis”. De “nen, això val més no remoure-ho”. De “nen, això no va anar així”. De “nen, això va anar aixà”. Nen, nen, nen... Amb bolquers. I amb llenguatge d’onomatopeies. Tot demostra que poc està dit. I la major part del que està dit està mal dit. S’ha mentit. I es menteix. S’ignora. I es desconeix. S’amaga. I s’obeeix. S’esfuma. I es destrueix. Som encara uns homínids rosegant ossos sense memòria. Hem fet d’assassins, herois. De repressors, demòcrates homologats. S’han justificat popularment i científicament els més de 8.400 assassinats a la rereguarda catalana amb l’eufemisme letal, i legal, dels “incontrolats”. Als que van fer més per salvar vides els hi van robar la vida i l’explicació. Els que ho van fer tot per ensorrar el país els van enlairar com Peter Pans d’eterna joventut. No s’han tornat edificis, propietats, objectes, papers... amb la legitimació d’una democràcia piconadora de continuïtat de carretera asfaltada. La repressió de la cultura i la llengua catalana continua sent per a molts la rialla d’un festival d’humor negre. No hi ha res superat. Tanta merda sota l’estora. Que sempre ensopegues i caus de morros. Aquestes classes de sang. Aquestes morts que uns són més morts que uns altres. Aquests que poden dir i els que no poden dir. Aquest no saber, ni poder ser, el que ets. Aquest país de talp amb ulleres d’ombra. Aquests homínids. Aquest país de quatre milions d’anys enrere. Aquest acolloniment existencial de nadó. Això només pot voler dir el més cert que es pot dir: “Som un país que encara no ha plorat tot l’espant que portem dins”, com va dir Hilari Raguer. I cada llàgrima és una conversió a la veritat no dita.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF