11/08/2016

De Costa Brava a Costa Domesticada

2 min
De Costa Brava a Costa Domesticada

Bum! Les explosions obren els ulls de l’escriptor Josep Pla l’agost de 1953. Dinamita en tota la Costa Brava. El terra es mou. Es forada. Es fan pous. Es busca aigua. Per beure, dutxar-se, rentar la roba, els plats... Aigua per a uns turistes que, segons Pla, s’han doblat respecte a l’estiu de 1952. Hi ha francesos, anglesos, suïssos, belgues, holandesos, escandinaus, italians... Moviments sísmics, paisatgístics, existencials a ritme de shorts i camises virolades. Unes quantes tones de dinamita després... Estiu de 1960. Una anècdota mostra el resultat de les explosions que no paren. Uns turistes francesos s’aturen a l’aparador de frontera del Pertús. Van cap a la Costa Brava. Volen fer una broma a uns amics. Busquen una postal de Sant Sebastià per fer veure que estiuejaran allà. El botiguer els dóna una postal del cap de Sant Sebastià... a Palafrugell. El Palafrugell de Pla. Ara amb turistes que busquen el seu forat dins una geografia d’explosió nuclear. És el boom del turisme que paga els forats de l’Espanya franquista.

La Costa Brava està plena de forats als seixanta. La dinamita ha fet enlairar hotels, pensions, botigues, restaurants, apartaments, cases, night clubs, boîtes... Però la Costa és la cremallera llarguíssima que ensenya el millor escot del món darrere el formigó desarrollista: la natura i el mar primitius. Però on també apareixen carreteres llauna de sardines; el soroll com a cançó eterna de l’estiu; el ranxo low cost de “pollo insomne de batería y el vino blanco gaseado”; els superiots d’etiqueta de mar de “champaña”; els escamarlans humans estrangers a la barbacoa de la sorra; l’anxova humana nacional amanida amb sal de discreció...

Hi ha forats per a tots els gustos, mesures, colors i butxaques. Forats de turisme de masses. Foradets de turisme selecte. El debat sobre el model de forat turístic ja cueja com un escamarlà ballant el twist: “Cada año tenemos más turistas y cada año les amamos más porque cada año son más pobres”, escriu el periodista Néstor Luján el 1968 sobre la Costa Brava. ¿Turisme pelacanyes o turisme que se’ls gasta? Hamlet sota el para-sol etern. Anem a fer la migdiada.

Toc, toc. Desperta del somni Salvador Dalí. A principis dels seixanta diuen que anar a Cadaqués i no veure Dalí equivalia a anar a Roma i no veure el papa Joan XXIII. Dalí serveix el seu vi que hi fa veure clar al cel i a la terra: “Hem entrat en l’època dels digestius en oposició als respiratius que han dominat el món fins ara”. Digestió per pair tots els canvis de la societat. Pagesos i pescadors convertits en reis del turisme. Noves classes mitjanes piconadores de consum. Biquinis estesos al costat d’espardenyes... Tot és possible. La dualitat, l’oposició, la paradoxa és una veritat. Per això, el 1908, se li atribueix a l’escriptor Ferran Agulló el bateig de la Costa Brava. Era aquell Noucentisme que volia una Catalunya endreçada. Una costa clàssica, mediterrània que respirés l’ADN dels cosins grecollatins. Brava, salvatge, abrupta, però ordenada. Des dels seixanta la tensió és el ciment: de Costa Brava a Costa Domesticada.

stats