Les estàtues humanes que esperen caminar
BarcelonaFora. Cel blau disseny barceloní. Un globus a l’aire com una oliva. A terra, inflen globus amb un dibuix de la seva cara: “Ada alcaldessa”. Volen. Inflen a crits: “ Sí, se puede ”. Pugem escales. Dins. Els crits piquen a la porta mig oberta del Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Es colen. S’escolen. Tothom els sent. Ada Colau els sent. I abans d’entrar, un ull espurneja. Les seves dues mans maseguen nervis infantils. Els aplaudiments entren zigzaguejant mentre ella i tot el nou consistori enfilen cap a un Saló de colors technicolor. Es tanca la porta.
Baixem escales. Fora. La veuen per la pantalla gegant de televisió. Un patchwork humà i tèxtil. Estovalles de pícnic bigarrades. Ulleres i sandàlies endiumenjades. Vermut festiu massiu a la plaça Sant Jaume. Els globus oliva al cel de líquid blau. I tots demanen el mateix: “ Sí, se puede...” Vermut únic. Beuen, beuen alegria. Coll avall. Piquen a tots els platets d’aplaudiments. I s’ennueguen quan parlen Xavier Trias (CiU), Alberto Fernández Díaz (PP) i Carina Mejías (Ciutadans). Xiulen i criden a granel. Manen els “uuuuuuuu” i els “fora”. Còctel de la casa. No se sent res.
Pugem escales. Dins. Els “uuuuuuuu” i els “fora” a Trias, Fernández Díaz i Mejías s’escolen per l’Ajuntament. Ombres i ecos. L’exèrcit d’hostesses amb samarretes blanques com llençols planxats i pantalons de color sorra de la Barceloneta esmorteeixen visualment l’escridassada. Quietes. O passejant amb passes ondulants de serenitat mediterrània. Temperatura de confort de terrassa al capvespre. Tot en ordre. Baixem escales cap al mar.
Fora. Tothom quiet. Tombats verticalment prenent el sol a la platja de Sant Jaume. Centímetres quadrats apinyats de tovallola. Bevent vermut d’alegria: “ Sí, se puede...” Pessigant aplaudiments. Ada a la pantalla. Ada parla. Ada alcaldessa. I només se sent: “ Sí, se puede...” Suor de sol emocionat que ha guanyat la cursa de la lluna. S’aixeca un dit per damunt de tot: Ayelem. Ella és una estàtua humana amb xanques de color taxi de la ciutat que es recolza a l’estàtua de Jaume el Conqueridor de la façana de l’Ajuntament. Beu aigua. Sua la pancarta: “Estàtues humanes, patrimoni immaterial de la Rambla”. Escolta Colau. Han vingut algunes estàtues humanes perquè volen demanar-li coses a l’alcaldessa. Es mouen les xanques del desig: que puguin tornar a treballar a tota la Rambla. Ara estan aparcades a la Rambla de Santa Mònica. Hi ha trenta estàtues humanes professionals. Esquitxos de minoria que acoloreixen la majoria. Les estàtues humanes també esperen moure’s amb Colau. Com les persones de la plaça. Totes duen a cada ull quiet un esquitx de petició per a l’alcaldessa.
Mireu el cel de confeti. Ada Colau travessa la plaça. Càmera lenta com un passeig per la Rambla. S’obren les aigües a banda i banda i escatxiga: “ Sí, se puede ”; “Sí, ens representa”; “ A por ellos ”. Tots com estàtues humanes esperant que Ada Colau les faci caminar.
