FLISTFLAST

Tot esperant que acabi la Guerra Civil

El 18 de juliol de 1936 hi ha 55 cinemes a Barcelona. Hi fan 165 pel·lícules. Llista vista. Crec que és al cine Edén (carrer Nou de la Rambla) on aquell dia es veu el futur de Catalunya: El hombre invisible. El país comença a desaparèixer. Lentament. Imperceptiblement. S’esfuma. Us han dit, us diran, que no, però és així. Quanta, quanta pel·lícula. Any rere any. Quanta, quanta farsa. Marrameu. Quanta, quanta animalada. Doncs sí: la guerra continua qüestionant l’evolució de les espècies de Charles Darwin. Aquell de la barba plena de bitxos de tot tipus.

Éssers encara vius i gens arrossegant-se com un gerundi existencial. Sabem què va passar. Sabem què continua passant. Primera lliçó que no veureu als cines. Això és el que la majoria dels catalans van viure entre 1936 i 1939. El primer que ho escriu és Joan Sales: “Des del 19 de juliol de 1936 hem anat d’error en error, de confusió en confusió i de desvari en desvari; per això ara ens trobem amb la tragèdia més incoherent que deu haver viscut el nostre país en tota la història. [...] Hem presenciat escenes odioses i no se’n va de gaire que a la guerra que hem de sostenir contra l’enemic que avança no n’hi afegim una altra contra aquests facinerosos que oficialment són els nostres aliats i que demostren tenir-nos tant odi com ell: « Todos los catalanes son unos fascistas », van dient; després els altres diran que som « todos unos rojos » i seguiran l’obra de destrucció. La qüestió és destruir Catalunya; tots ens odien per igual”. Traduït: “I si aquí tenim la FAI, allà tenen la Falange; qui sap si en el fons totes dues coses no són sinó una i que els qui més hi toquen parlen de «failangistes» sense distincions. Resulta fins i tot que la bandera negra i vermella de la FAI és també la de la Falange; moltes coses que es proposen aquests vénen a ser les mateixes que volen aquells. La « dialéctica de los puños y las pistolas » de José Antonio ¿no ve a ser l’«acción directa » tan predicada pels anarquistes? L’odi a la democràcia i les eleccions els són comuns; l’aversió a Catalunya també”. Aquesta és la pel·lícula: tot conflicte de l’antidarwiniana Pell de Brau-Frau sempre busca el mateix objectiu: uns i altres; fora i dins; amunt i avall; esquerra i dreta... busquen que Catalunya sigui l’ésser mengívol sacrificat atrapat entre dues llesques caníbals. Segona lliçó?

Darwin a punt de ressuscitar. La neogenètica, aquesta loteria divina creativa que alterarà el futur, l’atzar, i qualsevol musaranya coixa, també al·lucinant. Pacient: Catalunya. Cas: Guerra Civil. El pacient és vençut, però no perd. El pacient es tanca a casa, al taüt, per sobreviure. La ciència es pregunta: és possible que els catalans, després de segles, hagin mutat en una nova espècie? ¿Realment han modificat els gens i s’ha gestat una nova categoria de mamífers? Resposta hipotètica: ¿som davant d’éssers que només saben resistir i no guanyar? Catalanus resistentus. Anem al cine.

La pel·lícula en bucle: Herois morals. Sí, són aquells: els que sempre tenen la raó, els bons, els que lluiten, els que es mereixen guanyar... però sempre perden. Herois morals és un diploma de paper de fumar esgrogueït que es dona a tothom. La medalla esfilagarsada de PVC tenyit d’or de moneda de xocolata. Herois morals, a tots els cinemes. Pel·lícula, però, que també es deixarà de veure. L’Edén Cinema neix el 1935. Reconversió genètica del cabaret més lluminós i famós de la ciutat: L’Edén Concert (1886). A Nou de la Rambla: el primer carrer modern de Barcelona. D’aquell segle XVIII que resisteix a la mort de 1714. D’aquell 1937 que resisteix als bombardejos de metall letal del cel. D’aquell franquisme que va convertir el cinema, com el país, en un taüt polsegós, enfonsat i tanmateix va resistir. D’aquesta democràcia que enterra el cinema, el carrer, el barri, i el converteix en un pàrquing. D’aquesta guerra que no ha acabat: perquè hi ha una manera de no perdre que és no aspirar a la victòria. O sí. Darwin, i la genètica de xeringa, esperen el final de la pel·lícula.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF