El diluvi català
Aquests dies de pau. De calma, tranquil·litat, assossec. Les taules catalanes estan farcides d’harmonia. Tothom es llepa els bigotis de serenor. I coloms blancs amb branquetes d’olivera als becs sobrevolen l’espai aeri del menjador... Paf, paf, paf. Potser ha començat el pare. O la filla. O el gendre. O l’àvia. O la musaranya adoptada. Coloms abatuts per míssils terra-aire-canapè. I fusells de retroalimentació de neula. I ganivets d’espina de llobina. I s’encanonen. I s’atrinxeren. I s’amenacen. I disparen. Foc. No es diuen Cordons! Ni Diantre! Ni Vatua l’Olla! Ni malediccions botàniques com... Cent mil llamps forcats penjats d’un garrover empeltat de prunera borda. No. El Convergent. El d’ERC. El de Junts pel Sí. El de Junts pel No. El de Junts però també Separats. El de Separats però amb Dret a Cuixa. El de la CUP. El de la CUP però que és un 33% de la CUP. El de la CUP però que ho és els caps de setmana de vermut. El corrent d’una facció de la subdivisió d’un grup dins d’un bàndol de la CUP... Es diuen de tot. Pim, pam, pum.
MIREU LA BATALLA. Els ais i els uis. Ja és curiós. Tothom dispara exclusivament contra els polítics. Ells són els culpables. Els dolents. Ells van assassinar Kennedy i van suplantar la identitat dels veritables Reis d’Orient, cosa que va provocar traumes infantils que fins d’aquí deu generacions no se superaran. Ho diuen tota aquesta gent que es degolla a les taules, als carrers i a les xarxes socials. Ho diuen mentre es diuen de tot entre ells. Parlant de pau esquarterant un colom. I ells? El que veig que diuen dels polítics ho veig en ells. Fúria. Ràbia. Mala educació. Ignorància. Analfabetisme. Mentida. Odi. Sí, els polítics, però per sota, xiquets, el que hi ha per sota fot por. Què pot construir una societat així? Em pregunto si hi ha una part de la societat catalana que dóna. Si dóna per tirar endavant. Cap on sigui. Sí? No? Precisament la qüestió està en la dualitat monosil·làbica.
SÍ, JOSEP FERRATER I MORA. El filòsof que ens va definir bé. Els quatre trets de les formes de la vida catalana: continuïtat, mesura, seny i ironia. Sí i no. Diu Ferrater: el català admet el “sí” i el “no” en totes les coses. Veureu, dir “en res, massa”. I això, en el fons, és dir “una mica de tot”. Hi ha de tot. Tot és possible. Fins i tot quan arriba el cataclisme. El diluvi polític. Quan tot i tothom ha de fer cap a l’Arca comuna. Això aquí també ho fem diferent. Al revés que els dies que l’amic Noè va construir l’Arca per encabir-hi tota criatura assilvestrada. Hi ha un conte curiós (de 1923) de l’escriptor, de l’humorista Ramon Reventós, sobre el Diluvi. Aquí Déu decideix castigar els homes d’una altra manera: inundació de sequera. El sec Noè construeix una gran Arca plena d’immenses bótes i bocois. I arriba el diluvi eixut. Ni una gota d’aigua. Tothom se l’ha begut. Homes i bèsties dins de l’Arca i a les bótes i bocois... vi. Primer els animals no en volien beure. Però el tasten i tasten fins que ja no volen saber res de l’aigua. Totes les criatures manses i felices. Un dia, de sobte, comença a ploure. I cap animal vol sortir. Tothom vol continuar amorrat al vi. Però, esclar, tan xumar, un dia s’acaba. Es van haver de tornar a acostumar a beure aigua per no morir de set. I així les bèsties passen de dòcils a novament ser feres.
ELS NOSTRES DILUVIS TAMBÉ SÓN AIXÍ. No hi ha Arca comuna per ser forts. Per resguardar-se. Per protegir-se. Hi ha Arca conjunta per emborratxar-se. I després sortir al món com bèsties enfurismades. Com criatures rabioses. No sé si donem tots plegats. No sé si els que no donen clarament alteren l’ecosistema i posen en perill la biodiversitat. No sé per què els que no donen n’hi ha que creuen que donen i els que donen n’hi ha que creuen que no donen. No ho sé. Perquè, al final, tot és el mateix. Tot s’encabeix. El sí, el no, el potser, el ja es veurà. Sí, ja es veu que no sabem diferenciar entre el que és una Arca comuna i un diluvi d’arcades per a tots.
