La corbata de Montoro
Un home tenia problemes amb la pana. No, no es tractava que fos gruixuda. Ella també era suau. Aquella dualitat l’enamorava. Ell s’esforçava per tirar endavant la relació. Ho feia tot pel seu teixit. I un dia... sorpresa! El nostre home va millorar el sistema de producció de pana estampada. Ara tot anirà com una seda, es deia. A ella no li va fer gràcia la frase feta i marejava els telers de gelosia. Per tant, vam acabar dient: tot va com una pana. L’amor pot ser una paraula dita a temps. Però alguna cosa continuava sense funcionar. No era ell. Tampoc era ella. En aquells temps no hi havia terapeutes de relacions de pana. I el nostre home va fer el que es fa sempre. Ferran Alsina és el primer català que fa números.
FINALS DEL SEGLE XIX. Alsina, fabricant tèxtil a Sant Andreu. L’amor a la pana el farà director del Vapor Vell a Sants. De la fàbrica tèxtil de la Colònia Güell. Llengües de pana i més pana que inundaven el món. No parava de vendre amor gruixut i suau. Afecte, passió, pell, foc, però... hi havia una tercera persona. Desolat. Va escriure: “Una llarga i fatal sèrie d’accidents desgraciats forcen, ja des de fa temps, la infeliç pàtria nostra a fer el seu camí, més que acompanyada, encadenada a una altra pàtria, i en el que pensa i en el que emprèn es veu ben clar que es ressent terriblement tant de la influència de la companyia amb qui va, com de la falta de llibertat que l’ofega...” No ens veiem amb cor de reproduir més paraules. La carta és trista i no voldríem facilitar les vendes als fabricants de mocadors de seda. Va, Alsina, deixa de plorar. Potser tot són imaginacions teves. Però va demostrar que no.
FA NÚMEROS. El 1887 a Espanya hi havia 17,5 milions d’habitants. A Catalunya, 1,8. El 10,5% de la població. Però, segons l’Estadística Administrativa de la Contribución Industrial y de Comercio de 1888-1890, un espanyol no-català paga 2,08 pessetes. I cada català: 4,78. Més del doble. Extensió. Espanya: 504.517 quilòmetres quadrats. Catalunya: 32.196 quilòmetres. El 6,38% de l’estat. Per cada quilòmetre quadrat un espanyol no-català paga: 69,40 pessetes. Un català: 273,70. Gairebé quatre vegades més. Anem a fora: comerç exterior. L’estat espanyol cobra del comerç nacional (impostos sobre entrades, sortides, càrregues, descàrregues...) per cada espanyol no-català: 5,17 pessetes. Per cada català: 26,54. Més de cinc vegades. Ara ja entenem per què la pana no va com una seda. La pana, la fusta, la porcellana, els carquinyolis, les musaranyes...
UN SEGLE DESPRÉS Felipe González (i escamots de clons) va nacionalitzar l’imaginari de la pana posant-se jaquetes de pana per entabanar a tothom i guanyar eleccions. La pana de la pansició espanyola la vam transformar en un producte cultural... el totxo. Ho confeccionava el grup Estopa el 2001: “ Tú eres un fiera porque entras partiendo la pana, invitando a la peña, invitando a cañas, a la hija de la dueña la tienes loca, loquita, loca”. Tothom podia ser el rei, l’amo, només “ partiendo la pana ” virtual i foradant les butxaques reals. I ara de la pana en diem FLA (fons de liquiditat autonòmica). Imaginàvem, rumiàvem, dissenyàvem, produíem, veníem pana i el FLA del govern espanyol és el teixit que ens fabrica a nosaltres. Som un producte capgirat: tenim pana. Som un teler aturat. Un vehicle avariat. Un societat asfixiada. Un país intervingut.
ÉS IGUAL QUE un dia Ferran Alsina se n’adonés. Fes números. Ho demostrés. Fins avui, ho han vist i calculat tot tipus de persones. No hi ha res a fer. Res. Perquè competim amb una altra indústria molt forta. Molt arrelada: la dels empanats. Embolicats, arrebossats, enfarcellats de pana però sense veure que són pana. Sense ser conscients que, com a pana catalana, acabarem tots junts estripats, reduïts, transformats en una peça trofeu: en la corbata de qualsevol ministre Montoro que no passa de moda.
