El català no serveix per a res

No sabem encara si allò de la poma d’Adam i Eva va ser el naixement de la indústria agroalimentària o d’Apple. La mitologia, com l’energia, es transforma. I, ves, bada, després els paios que van crear Apple ens van vendre que es van embolicar cables empegats amb cinta americana i van treure espurnes i així van revolucionar la informàtica: en un garatge caòtic. Abans, els catalans ja ho havíem fet, això. Ho hem pensat, creat tot a les rebotigues de la Barcelona vella i als focs a terra de les cuines dels pobles del país. La caixa negra, el disc dur dels catalans, és la casa. Ca la rumiamenta. Ca l’enraonament. Cal-el-que-faci-falta és la nostra R+D. I ens venen el conte de les start-ups. Una start-up és una cadira i una taula, i el business plan és: treball, treball, treball.... Parlem amb uns empresaris, uns emprenedors, uns bojos, uns suïcides que fa 176 anys van crear un producte que encara fa parlar.

El 1843 tres il·luminats amb una espelma veuen més dubtes i butxaques foradades que un camp de mines però tiren endavant. Creen un producte que feia més d’un segle que no existia. Mireu què diu el briefing de la cosa: “Més de cent vint-i-set anys corren ja que la gloriosa Pàtria dels Berenguers jau en un estat de lo més vergonyós d’abatiment i postració. Més de cent vint-i-set anys corren ja que la immortal Catalunya, víctima de la venjança d’un monarca, arrastra les cadenes de la humiliació. Sense privilegis, sense riquesa, sense aquell valor i entusiasme que la caracteritzava, casi sense llengua pròpia...” Era el 1843 i els empresaris de cau treuen al mercat Lo Vertader Català : la primera publicació periòdica en català des del 1714. Va ser un fracàs comercial. A més, els van insultar, humiliar, enfonsar. Estudi de mercat del 1843: la majoria de catalans no saben llegir, ni llegir en català. I els que sí que en saben, target al qual anava destinat el producte, ja estaven substituïts lingüísticament, gràcies al diàleg de Felip V de l’a-por-ellos, i no els interessa una revista en català perquè el català havia quedat violentament, legalment i constitucionalment clar que no servia per a res. Com ara, però al revés.

Avui la gent té mil oportunitats per estudiar, aprendre, llegir, escoltar, inhalar, atracar, fornicar en català. Però la bomba nuclear està petant als morros. Hem passat de la ficció del català llengua que uneix a tothom a la realitat més real que no s’ha volgut afrontar, assumir, veure: el català no serveix. Un virus que està en l’aire i que genera un consens invisible però amb efectes de hackeig mental. Destrueix el programari de tothom. I l’únic antivirus és actuar com un ésser antisistema. Com un rebel. Com un espia amb el codi secret a la llengua. Perquè com que els altaveus a cel descobert diuen, escenifiquen, ruixen que el català no serveix, tothom va passant. Doncs anem desfilant cadàvers d’aquest verí en l’aire.

Els que van venir a Catalunya fa anys i panys (i també els d’ara) reprodueixen la cantarella que no han pogut aprendre la llengua, però sí que saben canviar-se el mòbil amb les millors ofertes o anar a Benidorm a menjar quilos de pollastre a l’ast. Els lobotomitzats lingüísticament durant el segle XX (estatus, dictadures...) tenen un interruptor pseudoluxós, ultranasal, que diu: “ Por catalán no me viene nadaaaa ”. Els catalanoparlants de sempre tenen instal·lat des del naixement el xip de l’esclau que fa canviar la llengua a l’instant que sents un fonema en castellà. Els nous catalanoparlants al·lucinen mandonguilles amb cola industrial i no saben què fer davant la realitat hamletiana: soc, no soc, per què he après català? Per tant, tots plegats decidim, democràticament, socialment, letalment que el català, per una raó o una altra, no serveix. O serveix poc. I per això el producte no s’usa. I si el producte no es fa servir es queda sense mercat. I perd valor. I tornem al 1843.

La majoria es torna minoria via llengua. I la minoria no compta, no cal, es va arraconant, criminalitzant, substituint, enterrant... Esperança? L’única és la dels suïcides, els bojos, els creadors. La d’aquells (i tots) friquis del 1843. Gràcies a ells puc escriure aquest article en aquest diari i vostè, lector, el pot llegir. Però la lluita, ara, és contra el tot. Abans el català no era al carrer, ara no és al carrer ni tampoc en moltes cases creadores de vida. Som a la intempèrie. Som permanentment a la clandestinitat a plena llum del dia. Morirem amb la llengua a la boca. I al museu servirem per a alguna cosa: per viure silenciosament dissecats.