21/07/2019

El català fantasmagòric al pati

3 min

L’altre dia m’explicaven una visita a una casa abandonada on es veu que hi ha esperits. Uns nens morts durant la Guerra Civil. I, esclar, de tant en tant tenen ganes de parlar. A veure què diuen. Aquell instant. Obre la boca l’Albertito, o el Joselito de torn, i diu: “Queremos salir...” Normal, fot temps que estan atrapats a la casa, fastiguejats, avorrits i tal. Ara, potser el que no és tan normal és que totes les ànimes en pena, els esperits, els espectres, els ectoplasmes parlin sempre en castellà. El món del més enllà, el planeta paranormal, la galàxia extrasensorial sempre és en castellà. El català no és una llengua de fantasmes. I diuen que tampoc de Déu, el diable, Buda, l’antracita digitalitzada desmenjada o la guineu coixa i reconsagrada amb all i oli. I ara diuen que el català tampoc és la llengua del pati de l’escola. Normal, estimat paranormal.

L’aparició no s’esperava. Es veu que a les zones urbanes de Catalunya només un 14,6% de les converses dels alumnes de l’ESO al pati són en català. La llengua en coma, vegetal, encefalograma pla. Tot en un estudi fet per la Plataforma per la Llengua. Per a això no feia falta fer un estudi. La realitat és en castellà. Avui i ahir. Des que estava a l’úter de ma mare que ho sento. I ho sentien els meus pares, els meus padrins... Però no volem sentir ni veure la realitat. I ens capgiren la realitat. I ens ho creiem. I veiem mons imaginaris, paranormals. I veiem el més enllà, aquí, amb fantasmes sortint de la boca. Som rucs espectrals amb la llengua fora donant tombs a la sínia fantasmagòrica. Els catalans som ànimes en pena girant en una rotonda, i més els catalanoparlants, que tenim la llengua recargolada com un caragol contorsionista retorçat amb esparadrap circular. No traiem les banyes, el cap, el múscul, la llengua. No ens traiem aquest esperit de viure en una closca ectoplasma. No sabem viure a la realitat. També perquè no hem tingut realitat.

L’1 d’octubre de 1898 neix la primera escola on s’ensenya en català. La realitat era marciana per als catalans. Tot paranormal. Tot al revés. Per això, “algunos noys que fins are havíen concorregut á escolas en que sols la parla castellana hi campenja, feu més visible la satisfacció d’aquestos ja que notaren en lo Professor una paraula més atractiva, més assequible, més familiar y més llógica usantse la llengua catalana com á oficial que es del Colegi”. El pedagog Francesc Clos i Calcat espanta els fantasmes i fa veure la realitat creant l’escola Sant Jordi. Els que el coneixen es fan la pregunta correcta: “¿Qui li havia de dir á son mestre D. Josep Sala y Martí, quant lo castigava perque á la classe parlava en catalá, que aquellas inícuas reprensions algun dia se havían de revolar en la conciencia de son deixeble fundant una escola diametralment oposada de tals ridículas prohibicions, fillas més de la rutina que del bon sentit y de la pedagógia?” Clos és un caçafantasmes de la llengua i gràcies a ell tenim la base real de l’escola catalana. Tot perquè al segle XXI els nens no parlin en català al pati. Els fantasmes no han marxat mai.

De fantasmes, aparicions, esperits en sabia molt el pujador de muntanyes reals i espirituals Jacint Verdaguer. Professional de l’exorcisme. Anava per les cases de la Barcelona vella per foragitar el maligne els dies que naixia l’escola de Clos i Calcat. Els dimonis sortien de la boca dels éssers posseïts. I parlaven. I deien coses com aquesta: “Lo veure la veritat fa ordinari, fa grosser”. I Verdaguer allà. Responent, atacant l’espectre: “Anau a l’infern”. El diable s’hi torna: “Ja no n’hi ha de dimonis a l’infern; tots som a la terra. L’infern està per llogar: sempre hi enviem estadants”. Clap, clap.

Sí, aplaudiments, perquè el més enllà, el món paranormal, es veu que també parla català. Sí, ahir i avui. El dimoni, els fantasmes i els esquirols daltònics i bornis xerren català. Ho fan si parles català. Si als patis de les nostres escoles no existeix el català i és fantasmagòric és per una raó: som un esperit lingüístic que ha dimitit i no du ni llençols per dissimular. I dimitir de la llengua és dimitir de la vida. I si deixes de viure, de ser real, et converteixes en un fantasma. I, en el futur, el català, només viurà al més enllà i s’invocarà via ouija. Si no socialitzem els exorcismes lingüístics, o cridem els caçafantasmes, viurem condemnats a ser ànimes en pena a la casa abandonada, polsegosa, atrotinada dels esperits que fan por.

stats