12/05/2019

133 anys: una Cambra de Barcelona independentista

3 min

Sou dels que ho esteu intentant? Doncs aneu a veure què coi passa el 1886: un any procreador com pocs. Guaiteu algunes de les criances: és el primer any que es commemora la tragèdia del 1714: neix la proto-Diada. També veu la llum el Centre Escolar Catalanista. I Valentí Almirall pareix la primera obra del nou catalanisme: Lo catalanisme. I Jacint Verdaguer engendra el Canigó. I neixo jo... No, és broma. I es fecunda la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. Ara, 133 anys després, ha guanyat a raig les eleccions a la Cambra Eines de País, una candidatura (promoguda per l’Assemblea) totalment independentista. ¿Som davant d’un nou espermatozou de país?

Si feu la prova del carboni 14, els primers dirigents de la Cambra, el 1886 i després, no eren, no han estat, independentistes. Però tot és una mica més complicat. Sense aquella economia, sense aquells empresaris, sense aquelles empreses, ¿avui hi hauria una victòria independentista a la Cambra? No és casual que la primera publicació periòdica en català des del 1714 tingui un neguit, un nervi, un desfici econòmic. Lo Verdader Català treu el caparró el 1843. Només cal donar una ullada a la primera portada: apareix un català abatut, pesarós, absent, amb una falç i una aixada als peus, i diu amb boca depressiva: “Per terra observa el Català amb tristura sa indústria, son comerç i agricultura”. És així. Si Catalunya fecunda empreses i empresaris és perquè davant de l’autoinsuficiència de l’estat espanyol s’engendra l’autosuficiència catalana. És el genuí invent català: el paraestat. Si l’estat no hi és, fem veure que n’hi ha un. Segle I del simulacre. És fer la Revolució Industrial sense tenir cap primera matèria. És cridar a la renaixença quan ets un moribund. Sí, Catalunya crea una economia independent. Nascuda de les adversitats, les necessitats, les oportunitats. Al marge de tot. Lluitant contra tot. I d’on surt aquesta economia? De la terra.

El català és un homo economicus. Un productor de supervivència. Fecundem per necessitat. Des de fa segles vivim a la intempèrie anímica. Només tenim el cos. El nostre R+D és la suor. No hi ha més. La nostra start-up ha estat la misèria. I sense aquella economia, sense aquelles empreses i empresaris ¿s’hauria fet una renaixença cultural? Qui ho paga, això?, que deia el cobrador existencial. Qui el va pagar, el Modernisme? I l’Eixample? I Gaudí? I el Noucentisme? Qui l’ha pagat, l’esperit? El hardware (economia) ha reproduït el software (cultura) perquè es pugui continuar consumint. Sí, els empresaris no eren independentistes. Sí, miraven pels seus interessos. Sí, sí tantes coses, però sense tot això avui seríem on som? ¿No és el país, l’economia?

Carles Pi i Sunyer respon. L’enginyer, el professional de la Mancomunitat, l’alcalde de Barcelona i conseller de Cultura durant la República, l’exiliat frenètic. L’home polièdric tenia el projecte, avortat per la guerra, de fer una història geopolítica de Catalunya. Alguns dels espermatozous reflexius analitzats demostren que la continuïtat de Catalunya és deguda a l’economia. Compta i recompta: “La demostració de la continuïtat econòmica catalana prova, doncs, que l’aptitud no és un fruit venturer, degut a l’atzar o a circumstàncies externes favorables, sinó que és manifestació natural del fons invariable del poble català”. Resultat: això vol dir que si hem fet una economia miraculosa, que passa del no-res al tot, a l’alçada d’un estat, també podem fer un estat, o el que vulguem, perquè som nosaltres, oh, espermatozous catalans, els treballadors professionals del prodigi, de qualsevol cosa que decidim prenyar. L’economia és la prova de la procreació. Però, i la resta?

Sí, sempre una economia com un coet, però com a país, políticament, socialment, practiquem l’explosió a l’espai, el tradicional coitus interruptus. Sempre hem de recomençar: no fecundem. Aquests espermatozous de la Cambra, ¿fecundaran altres institucions econòmiques, socials, culturals? Aquestes llavors d’uns empresaris independentistes, ¿seran la prova que després de 133 anys podem passar del paraestat a l’estat real? Esperem que no haguem d’esperar 133 anys més per saber la resposta, perquè ja serem tots morts per la pandèmia del coitus interruptus català.

stats