09/03/2016

Xarnegos

3 min
Les paraules  de Gabiel Rufián al Congrés  van torturar l’escriptor Arturo Pérez-Reverte. Darrere, la concepció real d’una Catalunya xarnega i la de ficció de 8 apellidos catalanes.

Cal rellegir els clàssics. “Que la cultura es tortura, no nos vamos a engañar”, cantava el grup Kortatu. Un escamot de tèrmits amb serra elèctrica devien recórrer el cos immòbil d’Arturo Peréz-Reverte la setmana passada en sentir Gabriel Rufián (ERC) al Congrés. Malgrat el turment incessant —també s’hi van afegir taràntules fent vodú—, va poder demanar auxili a les xarxes socials: “ La España que sentó en el Parlamento a ese joven merece irse al carajo”. La cultura és dolor i plors. L’escriptor sanglotava: “Pero como español representado en ese Parlamento, me disgustan la zafiedad, la incoherencia, la mala sintaxis y la demagogia”. Tot i l’avanç desbocat de tèrmits i aranyes, ell assenyalava el problema nuclear d’Espanya: la cultura.

EL 1978 EL SENAT revisa la futura Constitució. Un senador fa esmenes a cada article. Quan en porta 54 s’asseu i calla. “S’ha cansat ja d’esmenar?”, li pregunten. “Estava cansat des del primer article”, diu el senador Camilo José Cela. L’escriptor està en mode explosió nuclear. Vol corregir, retocar, rectificar... cada capítol està mal redactat. Fa aigües radioactives la gramàtica, la sintaxi, el lèxic... tot. No ho suporta. No li importa el contingut. Ho analitza paraula per paraula. Esclaten debats d’entomòleg torturat per la presència de coleòpters assilvestrats. A l’article dos (“Espanya està composta per regions i nacionalitats”) es veu incapaç de definir què vol dir exactament nacionalidades. Abandona. I per això ara no sabem ni llegir, ni escriure, ni parlar. Tenim una Constitució basada en la incultura.

A CELA SE’L MIRA un altre senador escriptor: Paco Candel (Entesa dels Catalans). A ell també li tomben esmenes. No són gramaticals: són de pura llei natural. En presenta una perquè els poders públics fomentin i patrocinin l’ensenyament del català. L’argument és que els immigrants puguin aprendre la llengua de Catalunya, ja que si vius en un lloc has de saber la seva llengua. Li diuen que això està molt bé, que fins i tot és un dret humà, però trinxen l’esmena al garrot vil i mor torturada. La cultura. Candel somia. Com tots els parlamentaris catalans. El somni: que Madrid retornés l’Estatut de 1932. El detall: el de 1932. Un Estatut torturat, retallat i esmicolat per l’Espanya republicana. El de veritat és el de 1931: votat per un 75% dels catalans amb un 99% a favor. En ple segle XXI encara sento a dir que les esquerres espanyoles ens van dur aquell Estatut. No es pot ser més necròfil. No es pot ser més ignorant. Però Candel somia: “Imagina si fos jo, el xarnego, qui portés l’Estatut de 1932”. Tot ho va recollir al llibre Un charnego en el Senado. Una tortura.

PER AIXÒ ES VA SENTIR torturat Pérez-Reverte. Rufián va dir: “Sóc xarnego i independentista: la vostra derrota, la nostra victòria”. I l’escriptor va xisclar des del ventre on habita el martiri: “A usted no le llaman charnego en España, sino en Cataluña. Y ése es el problema, creo. Su necesidad de que no se lo llamen”. Com explicava Paco Candel el 1979, la paraula xarnego ja estava en desús al vocabulari de Catalunya. Però continua sent una tortura per a molta gent de l’estat espanyol. És un problema cultural. Ja ho van dir els clàssics Kortatu: “Uno cree que aprender es importante y se convierte en un jodido intelectual que trata de serlo más que los demás, uno se pasa años y años, con la nariz metida entre los libros. Mientras el mundo se escapa frente a uno”. Es creuen que Catalunya és una ficció de pel·lícula de 8 apellidos catalanes i Catalunya és xarnega. Atxantar, ful, guita, mangui, menda, nanai, pasma, pillar, pringar, xungo.... Les paraules que s’usaven fa més d’un segle a Catalunya. Originals i fruit de la barreja. Tot en català. Ens han pispat la llengua i també ser xarnegos. Aquesta és la seva tortura: que encara siguem una cultura.

stats