Toc, toc, toc...

Hi havia unes monges. Un sant. I uns toc, toc. El novembre de 1935 algú trucava del més enllà. O del més ençà. Què mana? Digui? Toc, toc. Les monges no agafaven l’aparell. De sant Pasqual Bailón. No consta que estigués de festa. Però a les nits al convent de Vila-real (Castelló) les monges sentien cops. Des del sepulcre cabina telefònica. Toc, toc. Elles ho tenien clar: “El Sant anuncia amb tres dies d’antelació les coses bones o dolentes”. Amb tarifa plana Pasqual endevinava la constitució de la República; les crisis de govern; la sublevació del general Sanjurjo, la revolució del 6 d’octubre de 1934... No va dir res de cap número de la rifa. Ni tampoc si la fi del món arribaria amb l’atac nuclear d’un exèrcit de talls de carn vermella i processada. Toc, toc.

TORNA A TRUCAR sant Pasqual Ballarugues. La setmana passada des del convent nacional el Ministerio de Cultura donava el Premio Nacional d’història. Premi per al més enllà: Cataluña y el absolutismo borbónico. Levitació magnètica i beatificació amb respiració assistida del llibre de l’historiador i rector de la Universitat de Lleida Roberto Fernández Díaz. Déu va baixar a la terra. Es va vestir de ministre de Cultura. Iñigo Méndez de Vigo va llegir el resum dels Deu Manaments: “Se trata de una obra muy rigurosa, una aportación fundamental a la historia de Cataluña y de España que desmitifica y desbarata los falsos tópicos en los que los independentistas catalanes fundamentan sus argumentos”. Amén. I es van sentir uns toc, toc.

DESPRÉS DE la santificació de Roberto Fernández va separar les aigües. Va avançar volant amb unes ales que feien d’altaveus per anunciar la bona nova. I la veritat ens va ser revelada en Dolby Surround. Toc, toc... Sentiu, pecadors, el vostre dolor? El meu llibre us avisa de la “visió victimista” del relat nacionalista que fomenta “la idea de permanent conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol, posant la càrrega de la culpa en un ens col·loquialment anomenat Madrid”. Ja ho va anunciar l’arcàngel sant Cediu el Pas quan se li va punxar una ala en un peatge: “De Madrid al cel”.

FERNÁNDEZ FA MESOS que vola amb el llibre. Defensa que Catalunya es va beneficiar de les reformes econòmiques dels Borbons després de 1714. Gràcies, senyor, per il·luminar el nostre camí de talps de cinquena galeria amb ulleres d’ombra. Gràcies, per aquests toc, toc del més enllà. Gràcies per tots els germans que ens estan ajudant. Gràcies també, per exemple, a un deixeble de Fernández: Óscar Uceda. Membre del consell social de la UdL. Cap de llista de Ciutadans al Congrés per Lleida. I... historiador. Especialitzat en la veritat de 1714. Toc, toc. Al Congrés de Catalanitat Hispànica (2014) de Somatemps (una de les associacions fundadores de Societat Civil Catalana) ja ens va explicar “Les fonts de la Guerra de Successió”. Les divines, com enlluerna al seu article “Y Dios no permitió... 1705, el pacto de Génova”. Toc, toc. Gràcies també per la llum del regidor de Ciutadans a l’Ajuntament de Lleida Daniel Rubio. Que és... historiador. Professor d’història. Amb articles com “11 de setembre de 1714 - 11 de setembre de 2015” ens il·lumina dient que la Diada mai ha estat la festa de tots els catalans. És una festa privada: d’uns quants. Gràcies per fer, com ells diuen, ciència.

A LLEIDA SEMPRE han brotat iniciatives científiques. El 1966 el franquisme i la seva franquícia local, el leridanismo, demostraven científicament que Lleida era Aragó. Els llibres de batxillerat incloïen mapes d’una Lleida separada de Catalunya. La van batejar com a Región del Valle del Ebro. Una región natural. Vaja, que Déu la va crear. I la raó? “Económicamente hablando justifica el pase al Valle del Ebro”. El reformisme. El salfumant per a tots: la regionalización de las provincias españolas”. Esclar, perquè Lleida era rica. Un argument molt Ciutadà d’avui: Catalunya sempre ha progressat gràcies a Espanya. En diuen reformisme de l’àcid clorhídric.

PERÒ, desenganyem-nos: no som ciència. Tots som mentida. Tanta mentida que qui escriu és un descendent directe de 1714. L’únic de la seva família que ha pogut aprendre la seva llengua en tres segles. I ric. Ric per la riquesa que ens va dur l’absolutisme borbònic. Tanta que les nostres mans tenen més terra que pell.