Sherlock Holmes al judici de l’art de la Franja

Avui Sherlock Holmes no es podria crear, parir. Avui, Arthur Conan Doyle tan sols podria engendrar cacauets per consumir en panxes de 180 graus d’éssers que s’han transmutat en un sofà horitzontal. Ja no hi ha misteri, secret a resoldre. Tot és transparent, cristal·lí. Vegeu el judici que enfronta els bisbats de Lleida i Barbastre per les 111 obres d’art de les parròquies de la Franja que el nacionalcatolicisme d’estat va annexionar per decret pebrots endimoniats. Elemental, estimat àcid clorhídric.

Sherlock Holmes hauria tret salfumant per la boca al sentir el bisbe emèrit de Barbastre, Alfonso Milián, declarant que no ha vist mai les obres que desitja l’Aragó i que tampoc coneix el Museu de Lleida. I el bisbe d’ara, Ángel Pérez, igual. I gairebé tota la resta d’autoritats nacionalcatòliques aragoneses, igual. No hi ha misteri, amics. Ho hem dit i redit: no volen les obres. Volen l’esperit de les obres. Tot més propi de la màgia negra, l’esoterisme i els mestres sanadors de rostisseria aixecacamises a l’ast. Van de cara. I quina cara que tenen! Barra, galtes, penques. Tot aliment que càpiga a la caldera d’en Pere Botero. Però nosaltres sí que invoquem Sherlock Holmes perquè resolgui el cas.

A veure, tenim massa proves i per això som uns ionquis de la veritat. Holmes, il·lumini’ns. El 17 de desembre de 1995, si obren la porta de l’església de Montsó, s’adonaran que Déu no hi és. És la darrera missa. A partir d’aquest dia la religió espanyola obliga a dir: “ Oremos hermanos, oremos ”. Mena la cerimònia de benedicció mortal Mario Tagliaferri, nunci del Vaticà a Espanya. Conegut per la seva doctrina social de la balcanització: el problema de Catalunya és que s’estava balcanitzant per culpa dels catalans, l’Església catalana, les misses en català... Però ell és un home de pau i ha vingut a repartir ansiolítics. Diu que aquesta mort necessària es fa perquè “ La Iglesia es una y universal ”. Una, gran i lliure. Espanya, sí. Catalunya, no. Déu no vol el bisbat de Lleida i tampoc entén el català. Palabra de Dios. Mentre Tagliaferri flameja, un capellà zigzagueja pels bancs de l’església de Montsó i reparteix als fidels dosis de cianur en forma d’octavilles. Llegiu: “ La nueva diócesis nos dará la tranquilidad de no sentirnos presionados por una cultura ajena a la nuestra; con el decreto [ de segregación ] no hay hábito ni vencedores ni vencidos, como pretenden hacernos creer los defensores de los «Països Catalans»; Lérida, por su progresiva y radical catalanización, ha dejado de ser la «casa común»”. Els fidels estosseguen. Els ulls ploren. I miren el cel obligat. Perquè dins hi ha un discurs de croada mortífera en nom d’un Déu inventat. Fora, les imatges de la veritat: balcons plens de senyeres. Esglésies de gom a gom. No és un bateig: és un funeral. Entre 1995 i 1998 els pobles de la Franja diuen adeu, obligat, a setze segles abraçats (com a Tarraconense i vuit segles explícits al bisbat de Lleida). 111 parròquies passen a l’Aragó. I Déu parlarà en castellà al cel i a la terra.

Hi ha tantes proves que no volen les obres... Bé, sí que les volen, perquè expliquen la veritat. Les volen perquè ningú pugui trobar proves que la Franja és un territori culturalment, lingüísticament, espiritualment català: la corona catalanoaragonesa, els Països Catalans... L’art és la fórmula, l’equació, el jeroglífic per resoldre el misteri. No volen petjades, rastres, sorpreses, dubtes. Creients, ateus, agnòstics, heretges... Ahir les obres de Sixena, avui les 111 de la Franja: són la prova. L’avís. No tindreu cap element, res, per demostrar que sou catalans, que parleu català. És un crim planificat. Un crim perfecte.

El 1908, quan per primer cop es tradueix Sherlock Holmes al català, un grup del Centre Excursionista de Catalunya viatja a la Franja. Ja hi ha aragonesos que volen provar que el que es parla allà no és català. Visiten Vilella. Des del segle XVI fracturat lingüísticament. Proves del segle XX: “La circumstància d’ésser lo primer poble de parla aragonesa des del peu de carretera, dóna lloc a que la gent de Fraga los hi dediquen coples semiburlesques: «Les xiquetes de Vilella, a la llum diuen candil, a la finestra ventana i al julivert, peregil»”. Ara diuen que es parla LAPAO. Una llengua, una història, un Déu... tot inventat. L’Aragó venut a Castella per una identitat falsa. Catalunya, analfabeta, pusil·lànime, sense proves. Elemental, estimat Watson. Que Déu ens agafi confessats i amb una ampolla de salfumant a prop.