FLISTFLAST

¿Seré jo espanyol?

Un senyor es va aixecar i va dir que era federalista de veritat. ¿Volia dir que hi havia un federalisme de mentida, d’uralita, plexiglàs o mantega fent topless en una platja? L’home era gran. Vestit de jubilat adolescent. Amb ullets de federalisme congelat de Pi i Margall. Descongelem-lo com un lluç d’oferta.

¿Va remenar mai la cua en forma d’interrogant? ¿Com devia ser de jove aquest senyor? ¿Es va fer mai una pregunta tipus: seré federalista de veritat? Responc al microones. La criatura m’ha recordat aquella altra criatura que el 1920 en un article s’interroga: “ ¿Seré yo español? ” El dubte metafísic és d’Agustí Calvet (Gaziel), director de La Vanguardia als anys vint i trenta. El periodista s’estira al bressol-divan. A l’escola gens adoctrinada a Gaziel li ensenyen història d’Espanya. No s’hi reconeix. No hi és. “ Reyes, fechas, batallas, interminablemente. ¿Era esto la verdadera historia de mi patria? ”, escriu. Es pregunta si es fill d’aquesta Espanya: “ ¿Seré yo español?

L’interrogant de l’article és també el títol del llibre (edició de Narcís Garolera i pròleg de Francesc-Marc Álvaro) que recull articles de Gaziel entre 1925 i 1930 al diari madrileny El Sol. Eclipsi total: és una operació pedagògica del periodista fent d’astronauta del diàleg extraterrestre. Escolta, Espanya. I ja saben la resposta. La repeteixen els marcians de la telefonia mastegant xiclet: “ Por Cataluña no me viene nada ”. Res. Aquests articles, com milions d’articles des del desglaç, el plistocè inferior o l’edat de la carmanyola rovellada, demostren el mateix de sempre, però fem-hi un matís de twist. Ritme binari. Tu i jo. Castella i Catalunya. Sí, perquè no és que la mare Espanya no comprengui, o no vulgui comprendre el fillet Catalunya amb grans adolescents i amb una autoestima a la galeria 7867 d’un formiguer. No. És que el projecte Espanya no té cap més projecte. Espanya és el destí universal.

El federalisme és un placebo inventat pels catalans. Com el regionalisme. Com la República. Com l’autonomisme. Com tot. Excuses. Pretextos argumentals. McGuffins de les pel·lícules de Hitchcock. No hi ha encaixos. Ni empats. Ni pobles remolcadors ni remolcats. Ni una Ibèria a la planxa. Ni una gran península de pobles a la barbacoa. Perquè no hi ha gats que respecten rates. L’estat espanyol neix com un Frankenstein drag queen carnívor-vegetarià de laboratori d’alteració genètica. Ell és tot i res. La criatura no pot admetre un nosaltres perquè es mataria a si mateixa. O jo, o jo.

I jo el que li preguntaria a Gaziel (als catalans) és com passa de ser un adolescent que escriu el 1903: “Units per lo més sant que hi ha en la terra / á nostres opressors femlos la guerra / ab ardiments lluytem; / es vert que la victoria no es pas llunyana; / ¡lluytem, que á Catalunya / d’aquests lligams indignes ben prest la lliurarem!” A un Gaziel, olorant la mort, que el 1963 escriu: “Castella construí Espanya a imatge i semblança seves, tal com Déu va fer l’home, tal com sempre han hagut de fer, no podent ser de cap altra manera, els constructors d’alguna cosa, en tots els temps. I com sigui que Castella, donada la seva estructura mental, ensems mística i guerrera, ha estat, és i serà essencialment dogmàtica, va calcar la construcció espanyola en el seu dogma propi: una religió, un exèrcit, un idioma, un estat. Els d’ella, naturalment, perquè només un il·lús és capaç d’imaginar que podia escollir-los aliens”. Què passa entre 1903 i 1963? Què, qui, per què ens fa tenir sempre fe en l’entremig? Si l’inici i el final ja el coneixem repetidament. Sempre acabem sabent que Espanya no és la nostra mare, així per què ens ho preguntem constantment? Potser la resposta és aquí. Des del segle XIII, des dels Decretals de Ramon de Penyafort, Catalunya reconeixia la investigació de la paternitat. Vaja, poder saber qui eren els teus pares. El Codi Civil espanyol no incorpora aquest dret fins... al 1981. L’estat espanyol no volia que sabessis qui et va parir. I continua igual. Sempre tenim les proves.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF