Rosalia i el tietisme

El 1788 Francesc Canosa Trilla, el meu padrí vuitè, era un “fadri pages” local (sense accents) que escrivia “lloch”. El 2019 la global Rosalia canta “cumpleanys” a la cançó Milionària. Els separen 231 anys. Els (i ens) separen moltes coses i els (i ens) uneixen moltes coses. A veure. Si escric aquest article en català. Si dialogo en català amb una musaranya sobre la ingravidesa lisèrgica dels coleòpters mandrosos. Si a la meva filla de 21 mesos li surten de la boca cacofonies abruptes que venen a dir “aigua”. Si tot això és així després de més de dos segles intentant menysprear, arraconar, substituir i eliminar el català i els catalans com a éssers amb dret a existir és pel que parlava i escrivia el meu padrí vuitè, setè, sisè... I tots els padrins, tiets, pares, fills alfanumèrics. I compto, i recompto, que d’una manera o una altra, més llarga o més curta, més profunda o més superficial, més octogonal o més lineal, a na Rosalia li deu passar el mateix. Li passa el mateix perquè ella ja és la nostra tieta alfanumèrica: del passat i del futur.

Rosalia és de la família. De casa. Del menjador museu de colors pop com un videoclip costumista on es veu la història de la nostra parentela. És la tieta que diu “Carinyuuuuuu” com si la infantesa baixés per un tobogan. Com ma padrina, de 98 anys, que encara em diu: “Nen, que no et llame això?” I amb la mateixa llengua immortal, viva, take away diu paraules que molta gent desconeix: saragata, esbarriar, esconillar... Ai, la família, la família nombrosa, la llarga família. Rosalia és la tieta d’aquelles tietes, de la cadena en sèrie de tietes, que fa més d’un segle a la Barcelona downtown deien “clissar” i “atxantar”. Que fitaven el marit de dalt a baix i en un mateix doble moc lingüístic escridassaven: “Corda’t l’americana per si acàs!” Tietes empeltades de paraules dels gitanos globals remenats amb els catalans locals: escarbes, menda, tisnar, adinya, pasma, xungo, mandanga... Paraules que viatgen dels barris baixos, populars, al poligonerisme xandalisme quillisme del segle XX i XXI. Tieta melindru, tieta caramelo, tieta quinqui, tieta punki. La veieu? Com aquella Rosa Maria Sardà que el 1980 protagonitzava la sèrie de TVE Catalunya La nit de la tieta Rosa (ep, guió de Maria Aurèlia Capmany i coordinació musical de Josep M. Mainat). Mireu-la, sentiu-la: “Tieta Rosa, tieta Rosa, sempre que se li proposa et repassa un botó”, “però cal ser discret i guardar-li el seu secret”, “una doble vida no és tan avorrida”, “tot el dia al meu piset i de nit al cabaret”. Sí, la tieta Rosa-Sardà portava una doble vida. De dia i de nit. De tieta estereotipada de permanent de postguerra endolada perpètua a tieta after hours a la ruta del bacallà espasmòdic del Paral·lel. Ja ho diu la tieta Rosa-Sardà: “Una tieta mai fa nosa”. Una tieta és una navalla suïssa. Una tieta és una fàbrica d’existència: Teresina S.A. (la sèrie de TV3 de La Cubana). I el tietisme és un moviment incandescent, de passat i de futur: de present continu.

Som aquí pels que no marxen: pel tietisme, pel padrinisme. Parlem així, o aixà, per ells. Parlem. Enraonem. Garlem. Xerrem. Deliberem. Reneguem. Conversem. Expressem. Discutim. Remuguem. Dialoguem. Gastem saliva eterna de l’oceà de temps de saliva de casa nostra. Vam sortir d’algun lloch i ara trobem el lloc. Sí, som “a puesto”. Ho dic perquè també ho diu la meua padrina... fins a la meua padrina vuitena. Perquè només hi ha una cosa imprescindible, bàsica, nuclear, existencial. Només hi ha una cosa que no es pot deixar de fer: parlar català. Nosaltres sempre hem parlat català. No hem deixat mai de parlar la llengua. No hem canviat mai de llengua. Mai hem dimitit de la llengua, perquè, senzillament, seria dimitir de la vida. Perquè seria dimitir, i matar la família, a nosaltres mateixos. No canvieu la llengua: sou, som, i canviar la llengua és deixar de ser. Pels morts, pels vius, pels que encara han de venir. Perquè el dia 13 és el meu cumpleanys i les meues tietes sempre em feliciten en la llengua de les tietes, retietes, bestietes, tietes cinquenes, sisenes, setenes... Som l’eternitat expressada en la llengua de la vida.