Què faries tu en un atac preventiu de l’URSS?

Això, què faries tu si els russos ens ataquessin? No ho saps? “ No, no, no. / No tengo novia. / Y no me mola el pacto de Varsovia. / Ese señor me tiene gato y no me mola el tratado de la NATO. / ¿Qué harías tú en un ataque preventivo de la URSS?” Cantava a principis dels vuitanta el grup punk madrileny Polanski y el Ardor. Ara ho canta l’estat espanyol. Convertit en un zombi postpunk. Acusant Rússia de tot: ingerències en el procés català, llançar exèrcits virtuals, injectar vodka de garrafó a la truita espanyola... Espanya com un punk senil encadenat al nihilisme. La ministra Cospedal empassant-se amb embut la broma d’uns humoristes russos (fent-se passar pel ministre de Defensa de Letònia) que el president Puigdemont és un espia rus (“Cipollino”), que la meitat dels turistes russos són espies, que l’exèrcit letó ajudarà l’espanyol... I Cospedal s’excita. Li brota una cresta de colors de l’arc de Sant Martí. Imperdibles al nas. I canta embogida: “ ¿Qué harías tú en un ataque preventivo de la URSS? ”

Viure, com James Bond, dins d’un Martini amb vodka agitat, no remenat: des de Rússia amb amor. Des de Rússia amb humor. Des de Rússia han posat un mirall on es veu reflectida Espanya. Mirall vodka: transparent, congelat, de graduació estratosfèrica, de glop autoritari. En aquest mirall és veu que l’Espanya d’avui vol ser l’URSS d’ahir. Ara que fa cent anys de la festa major més gran del planeta: la Revolució Russa. El món es va tornar roig. I es va creure que tot es podia canviar. Podem. Que l’anivellament vegetal provocaria justícia, igualtat, llibertat, felicitat. El somni el van comprar legions d’homes, animals, minerals. I a Catalunya, amb la promesa de solucionar el problema nacional i social, va ser un dels països on més somiadors es van aferrar com a un ferro roent al comunisme. Després es va veure que darrere del podem hi havia unes grans tisores socialitzadores que deien: esporguem.

Se n’adona Francesc Macià quan entra a Moscou el 1925 amb un passaport amb el nom de Maurice Morel. Secret. Demana ajuda a l’URSS per a la independència de Catalunya. El rep Zinoviev, cap del govern. El comunista ho veu bé. No diu que no. Anem parlant. Però la purga paranoica de tisores d’esporgar de Stalin acaba amb Zinoviev. Això ja es veia. El periodista Josep Pla viatja per allà: “A Rússia hi ha llibertat? Passa com a tot arreu. A Rússia tenen llibertat els comunistes. A les altres parts del món, tenen llibertat els anticomunistes”. El leninisme, l’estalinisme és la màgia sectària que ho explica tot: l’escola, la feina, el matrimoni, el funambulisme, el contorsionisme... I tots a callar i aplaudir el Gran Germà d’aquest món feliç com un tornavís de vodka d’anís. “ Los trabajadores decían: «Lo que el Soviet diga, haremos» ”, escriu Andreu Nin. L’introductor del comunisme a Catalunya. De seguida veu les tisores de purga esporga staliniana. S’allunya. Crea un altre partit: el POUM. I els soviets creuen el Déu roig sang i l’assassinen. On és Nin?

El mite mor. I la postveritat ja no ven. 1943. Boscos de Pinks, Bielorússia. El gironí Francesc Parols lluita amb l’exèrcit rus contra els nazis. Ell, que somiava comunisme, veu la veritat: “Quan descrivien la situació de l’URSS s’explicaven meravelles, allò era gairebé el paradís terrenal. Intento buscar atenuants a tot aquest desgavell que se’m presenta, a mi mateix em costa d’acceptar que «això» era l’URSS”. Al lleidatà Sebastià Piera li passa el mateix. Ordjonikidze (Ossètia). Entra en una casa. Té gana. El pagès veu l’uniforme rus i s’acolloneix. Li diu que no és rus, que és català. Li canvia la cara. I li dona menjar. El pagès explica com els russos han intentat acabar amb Ossètia i els ossetians. Les promeses d’autodeterminació les solucionaven amb tisores d’hòsties. Doncs on hi posa URSS poseu-hi estat espanyol. O bogeria. Els estan atacant. Per això no és que l’estat espanyol vagi contra Catalunya, Rússia, el planeta, la galàxia... Va contra el segle XXI. I això ni el vodka ho arregla. Nasdrovia!