13/08/2017

El Prat: 'Aterriza como puedas'

3 min

L’estiu del 1980 s’assembla molt al del 2017: tabac, alcohol, pega... Només falta un sarpat d’urani-235 i ja tenim la bomba atòmica. Bum! “És un mal dia per deixar de fumar!” Sí, i “és un mal dia per deixar l’alcohol!” Sí, i també “és un mal dia per deixar d’inhalar pega!” És un mal dia per a tot: per deixar d’aspirar plexiglàs; per deixar d’injectar-se farigola per via intravenosa. És un mal dia per al director de la torre de control de: Airplane! (Aterriza como puedas). Estrenada l’estiu del 1980. S’enfot a granel de les pel·lícules de catàstrofes terrenals i siderals que dominen els anys setanta. Ja ho va dir Ot el Pilot Borinot: comèdia és tragèdia més temps. I l’estiu del 2017 el caos -perllongat en el temps- de l’aeroport del Prat és ja un gènere clàssic del cinema existencial que fem aquí: la cerimònia de la confusió. Perquè aquí tot ho fem al revés i els catalans de les pedres en fem croissants. Veiem la pel·li.

Mireu. A Airplane! un avió ha d’aterrar d’emergència. Gireu-ho. Al Prat és tot un aeroport el que no es pot enlairar. Pesos i pesos crònics: recursos insuficients; gestions foradades; boicots a rutes aèries; vagues... Espanya no vol que el Prat s’enlairi. El guió de la pel·li sempre és el mateix. Esclata un problema. Primer deixen que la Generalitat (Catalunya) es rosteixi sola com un pollastre a l’ast carbonitzat. Després arriba qui sigui: la Guàrdia Civil, la Patrulla Canina, els Simpson, Heidi... (Espanya) i ens salva a tots del desastre, del caos. Happy end. Final imposat. Sempre un final central. Un final que no és nostre. Perquè tenim el que no volíem tenir. I això és d’una altra pel·li.

Apareixen els crèdits inicials. El 1914 (Mancomunitat de Catalunya) va començar a construir el hardware d’un país: escoles, carreteres, hospitals, telèfons, biblioteques... Infraestructures reals, tangibles, que podia tocar tothom. Però també vam començar a edificar damunt el nostre cap: el cel. Vam dibuixar les rutes aèries catalanes i planetàries. Ens enlairem. El 1916 l’aeròdrom de la Volateria és el primer dels camps que avui formen l’aeroport del Prat. Els mapes de núvols avió de la Mancomunitat els va continuar la República. Una Catalunya amb 26 aeroports (Lleida, Girona, Tarragona, Manresa, Vic, Tàrrega, Ripoll, Sant Carles de la Ràpita...). Per poder anar d’una banda a l’altra del país en desplaçaments de 30 minuts a 1 hora. Taxis aeris, amics. I l’aeroport del Prat com un mega-super-hiper aeroport fosforescent subratllant els cels de tot el món. Eren els dies que la Generalitat tenia Serveis d’Aeronàutica. Perquè com escrivia el periodista Joaquim Pellicena el 1932 es treballava perquè “Barcelona tingui l’aeroport que correspon a la seva història i a la seva empenta, i que enllaci definitivament amb les grans rutes aèries del món”. Ho deia després d’enlairar-se de Barcelona i aterrar a Oslo. Una atmosfera on ja es dibuixen avions que aniran a 800 quilòmetres per hora i que faran el trajecte París - Nova York en sis hores. Amics, “les nacions s’acostaran les unes a les altres fins a tal extrem que les distàncies es comptaran en segons i en minuts”. És la velocitat dels somnis. Perquè cada època somia la següent. I la realitat s’ha de somiar abans per després fer-la real.

Avui que tenim infraestructures reals, palpables, com ja vam imaginar fa més de cent anys, el nostre hardware necessita infraestructures somiadores, un software d’il·lusió per poder enlairar-nos definitivament. Tenim el cel hipotecat. Tenim el blau segrestat. Perquè fins i tot els somnis ens els han fet aterrar per força. Espanya ja és Aterriza como puedas. El cel i la terra són aquell gag de la pel·li: “Digui-li al comandant que hem d’aterrar com més aviat millor. S’ha de portar aquesta dona a un hospital”. I un de l’avió diu: “A un hospital? Què és, doctor?” I el doctor respon: “Un gran edifici ple de malalts i on a vegades no hi ha llits”. Tot és una comèdia tràgica.

stats