24/07/2015

#Postal L’home túning

2 min

Flash-back d’estiu. En un magatzem. Semblava la cova de Batman. Aquí vam veure el Nou Manifest del Futurisme. El cotxe del seu pare ja no era el cotxe del seu pare. El Ford Escort blanc detergent ara era blau Barrufet. Pintat amb pistola tartamuda. La carrosseria suava gotes que ja mai més lliscarien. L’aleró era un bumerang de rebaixes. Les llantes, quatre creus que crucificaven les rodes. Tots els baixos, faldilles de PVC. Els vidres, ulleres de sol de policia nord-americà. Oh! Entreu, que al·lucinareu gelats Flash! Llumetes blaves que et duien als lavabos de les discoteques. Maleter de parada de mercat que només ven altaveus. Videojocs amb pantalla a la guantera embotida com uns pantalons a punt de petar. I l’arma secreta: un botó. Pitja’l i surt fum de discoteca. Vam estossegar.

Ell havia rebentat la guardiola de porquet. S’havia gastat més diners a transformar el cotxe que el que valia el cotxe. Era mitjans dels noranta. Segle I de l’era túning. Molt abans de l’Hiroshima de ciment de pisos, adossades, rotondes, de la socialització de lobotomies com a estil de vida. Molt abans el túning ja anunciava la crisi com un llum de neó de club de carretera on no para ningú.

Ara els homes túning són una espècie gairebé de reserva africana. Cert. Encara hi ha herois vagant, sobretot a l’estiu. Busquen comunicació i amor amb les finestres abaixades i música de crits d’ampolla llançada al mar. Els seus cotxes continuen transvestits de cromats, alerons, faldons... alta tecnologia low cost. Avancen parsimoniosos (han reduït la velocitat: avui per sobreviure cal ser vist) com espectres de James Dean. Rebels sense causa dels anys cinquanta. Els dies que es va fabricar l’adolescència. I els teenagers nord-americans van passar de la carreta de Far West a menar automòbils tunejats a la conquesta de la carretera asfaltada de llibertat.

Si guaitem pel retrovisor, al nostre país el túning nostàlgic de Grease de John Travolta ens va arribar tard. Durant dècades hem estat cotxes en pana al voral. Vam entrar al túning amb la Transició de vidres fumats, la democràcia de tub d’escapament foradat. Tot ho vam dirigir amb bulímia de velocitat d’estores de pseudopell de tigre anestesiat i gossets patint torticoli crònica darrere el vidre. Un dia es va creure que el túning era un Fórmula 1 d’ascensió social. El cotxe substituïa neurones. El ferro ho reemplaçava tot. El cotxe tunejat era el negoci del segle: trastos on s’invertien diners i diners a fons perdut. Va arribar el ciment. I ja eren cotxes nous amb ultrapoders turbosubstitutius. Els cotxes túning eren un laboratori social: els homes túning anaven davant, les dones túning darrere. La igualtat de gèneres separada per uns seients de cuir de felicitat de catàleg onanista.

Quilòmetre a quilòmetre va tenir lloc el que li va passar al conegut del Ford Escort blau Barrufet. Va treure el cotxe del magatzem i va rebentar els baixos de PVC en una vorera. La realitat no està tunejada. I el cotxe ja no li servia per circular per la vida. Ara molts d’aquells homes túning condueixen cotxets de nen que semblen una postal, un record d’aquells cotxes que tunejaven l’existència i que van anar xocant contra murs reals i invisibles. Perquè el ferro no substitueix la pell.

stats