Pispar el català

Penso que ho podeu veure amb els vostres propis ulls, per raigs X o pròtesis d’ullals digitals: Barcelona fa temps que perd poder. Especialment pel que fa a perfils de professionals qualificats en sectors de gran demanda de futur: els carteristes. Ens avalen els fets. Hi va haver un dia que els carteristes barcelonins formaven part de l’elit planetària. Eren comparables amb els de París, Londres, Nova York. Fins i tot tenien fama, reconeixement, de ser més graciosos, àgils, innovadors. Eren els millors del món. No fem broma. I al lloro les carteres.

Mans a les butxaques. Des de mitjans del segle XIX fins a la Guerra, Barcelona té un clúster propi, original, ric de carteristes. Professionals km 0, autòctons, creatius, tecnològics. Hi ha un R+D sobre “l’art del raterisme”. És tota una economia. Una indústria. Uns treballadors hiperpreparats. Un públic que espera ser plomat hàbilment. I molta feina. El periodista Domènec de Bellmunt entrevista el 1930 un dels sèniors del carterisme barceloní: en “Lluís”. Fill de Gràcia. 45 anys. Retirat de l’ofici “per massa obès”. Durant més de vint anys agafava el tramvia Gràcia-Rambla per anar a treballar cada dia al centre. En “Lluís” ara fa transferència del seu coneixement a les noves generacions. Munta una acadèmia de “pispologia” a Gràcia amb desenes d’alumnes. A tots els afaita abans de passar la porta.

La seva obra és monumental. Crea escola. És un model. Un referent: 10.000 carteres pispades i 15.224 rellotges birlats. Si voleu saber el know-how del carterisme barceloní, pagueu. Que no es treballa gratis. Ara bé, hi ha una cosa que cal saber de base. En “Lluís” revela que aquí hi ha un “humus” econòmic, un ADN de talent, una fertilitat a l’aire, que fa que aquí sorgeixin carteristes a tot temps vinguin d’on vinguin. Oloreu. Mireu. Hi ha un background, un software propi, un planter, una mina, una escala, una cultura: el país. Ell mateix és motlle de tot això, “és un catalanista que compra diàriament tres diaris catalans”. “Us hauria fet gràcia sentir-lo parlar de la seva admiració per Nicolau d’Olwer i de la seva afició a llegir els editorials de Rovira i Virgili”. El carterista d’elit sap que per ser un bon professional cal conèixer el país on treballes, els productes, els targets i saber comunicar bé, sobretot cal saber llengües. Perquè aquí es pispa, es roba, es rapinya, es furta, es pela, s’esquila, es poleix, en català.

En “Lluís” no és un bolet al·lucinogen. Hi ha un bosc. Hi ha éssers. Ell aprèn de tots aquells grans professionals de la Barcelona del segle XIX. D’aquella Revolució Industrial de l’hampa: carteristes, lladres, pispes, atracadors, furtadors, estafadors, saltejadors, mossegadors... Que ja venen d’una rica tradició de lladregots, saltamarges, escurabosses, bandolers... El saber d’un poble és a les mans donades que passen de generació en generació. Un tresor. Tots aquells professionals que amb mans digitalitzades, navalles mudes o pistoles xiscladores donaven feina a tothom. A tota la ciutat, a tot un país. Sempre amb un saber fer, un coneixement, una educació, un llenguatge propi, amb un diccionari de la realitat, amb un tesaurus de la terra, com una navalla dita suïssa, però en el fons catalana, un multiús per afrontar la vida, la feina, de mil maneres riques i diverses: pasma, atxanta, xungo, xuri, menda, adinya, mossegada, txatxi, paio, mandanga... Perquè aquí pispàvem en català (molts termes apropiats del caló autòcton). Em sap greu si us han pispat la cartera.

Aquí hi havia carteristes que treballaven en català. I captaires, pobres, pidolaries. I obrers, saltataulells, dependents, camàlics, pintors, paletes, cirabotes, maleters, modistes. I carreters, prostitutes, xofers, telefonistes, cambrers, fusters, transvestits, mossos, sastres, drogoaddictes, jornalers, oficinistes, camells... Tot. I tot ens ho han pispat. Tot era en català. Ens han robat la cartera i la llengua. Ens han rampinyat. Ens han espoliat. Ens han substituït. Ens han reprogramat. Ens han ressetejat. Ens han lobotomitzat. És el gran robatori. A tots. Ens han furtat els pispes, com el quillo, el quinqui. Tot productes de la terra. Km 0. Proximitat i infinitat. El quillo, que ve de quincalla. Del que sobra, del que no té valor, del que no es vol. Això diuen: els catalans no comptem. Sempre hem sobrat, per això ens pispen i ens deixem pispar fins i tot la llengua, la vida. Només ens queda tornar als orígens: a robar carteres, afaitar neurones, mossegar llengües.