Nostàlgia a la catalana
Déu, Buda, Confuci o els pastissets de crema m’han donat amics. Gràcies. Amb un d’ells mai havíem parlat de política. El primer cop va ser el setembre del 2013. Estava nerviós. Alguna cosa se li escapava de les mans. No s’ho podia creure. En unes hores s’havia construït un balcó humà que travessava el país: la Via Catalana. La seva cara era com si s’alcés la Muralla Xinesa. Ens vam trobar per prendre uns ansiolítics. Recordo la terrassa del bar. Per a ell, és El Ensanche. Per a mi, l’Eixample. Dos mons. La taula ballava rock and roll. Va emergir tot. Va començar a posar els vinils de la nostàlgia. Li estaven canviant Barcelona, Catalunya. No reconeixia res. D’on sortia tot allò? Ho tens davant. Ho has tingut sempre als morros, però no ho has vist mai. Mirar i veure no és el mateix. Són dos mons que no es toquen. Enmig l’airbag que salva de comprendre res. Aire. Sonava música dels vuitanta. I ell es palpava el cos. Com si li haguessin pispat la cartera de la nostàlgia. Com si li haguessin robat el seu món de quadrícules d’El Ensanche.
“SIEMPRE QUISE IR a L.A. / dejar un día esta ciudad / cruzar el mar en tu compañía...” El primer cop que vaig entrar en un pub sonava Cadillac solitario de Loquillo. Novembre del 1989. Porta 27 anys acompanyant-me. Divendres passat la vaig punxar en un local. No és nostàlgia. No en puc tenir. Loquillo, sí. Aquesta setmana deia que “Enyorava aquella Barcelona que el nacionalisme no somiava posseir”. És un disc ratllat. També estava melancòlic el periodista Carles Francino en el seu article a El Periódico quan escrivia que mai havia sentit tan amenaçada com ara la convivència. Un altre disc de PVC. No són ells només. Hi ha gent que punxa constantment vinils de nostàlgia. Enyorats. Tristos. Senten que els han canviat el seu món. La seva ciutat. Els seus barris. El seu aire. Miren i no veuen. I fan cara de bolero. I quina cara devia fer, com milers de persones, Josep Janés?
VA NÉIXER EL 1913 a l’Hospitalet de Llobregat. El poble tenia uns sis mil habitants. El 1930, trenta-set mil. Avui és una ciutat amb més de dues-centes cinquanta-tres mil persones. A Janés també li van canviar el món. Nascut en una caseta-hortet de Collblanc. Poeta. Director de dos diaris durant la República. Editor que ja brillava aquells anys. Tot en català. Tot es va esfumar. Empresonat. Feia una altra cara. Als anys quaranta va fundar una editorial en castellà que s’acabaria convertint en Plaza&Janés. Va poder publicar alguns títols en català. Va ajudar molts escriptors. I va editar la segona novel·la de Paco Candel: Donde la ciudad cambia su nombre. Que ja ho diu tot. Va morir el 1959. Quina cara faria ara? ¿I totes les persones, que encara estan vives, a l’Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma o qualsevol ciutat de Catalunya que han vist com ha canviat el seu món, el seu paisatge, els seus sentiments? Quina cara han de fer aquelles persones d’un país real que han quedat colgades per un país de ciment? Catalunya sembla un pàrquing amb plantes i plantes de formigó. Tot té fesomia de llosa de RIP. Moribunds sense èpica. Quina cara has de fer quan no has pogut aixecar la cara? ¿Ells no tenen dret a la nostàlgia?
SÍ, SEMBLA QUE n’hi ha que han perdut el dret a la nostàlgia. Sí, sembla que hi ha nostàlgies superiors a d’altres. Sí, sembla que es neguen nostàlgies. I tot això no té res a veure amb la nostàlgia. Té a veure amb la realitat. Amb la piconadora del present continu. Perquè el pitjor que li pot passar a una persona és que no la reconeguin. Potser perquè n’hi ha que miren i no veuen el que hi ha viu sota terra. I per veure s’ha de pensar. Ja ho diuen que pensar fa de rucs. Però enlloc del planeta s’han vist tants rucs reconeixent savis i tan pocs savis que vulguin reconèixer rucs. El paradís.
