No són les dues Espanyes de Machado: és l’Estat

Qui som? D’on venim? A on anem? ¿Estem sols a la galàxia o acompanyats? S’ho pregunten des de Donald Trump fins a l’Ànec Donald donant tombs en una rostisseria. Respostes? No. Per això insistia el grup Siniestro Total: “¿Qué es el ser? ¿Qué es la esencia? ¿Qué es la nada? ¿Qué es la eternidad? ¿Somos alma? ¿Somos materia? ¿Somos sólo fruto del azar? ¿Es fiable el carbono 14? ¿Es nuestro antepasado el hombre de Orce?” Val més no respondre. Ho va intentar el bisbe Antonio Añoveros i ni Déu el va ajudar.

Pobre home. El diumenge 24 de febrer de 1974 a totes les parròquies del bisbat de Bilbao es llegeix una pastoral del bisbe Añoveros. És animal. És letal. Dona resposta a les preguntes vegetals d’Adam i Eva i als focs artificials del Big Bang: “El poble basc té unes característiques pròpies... entre les quals destaca la seva llengua mil·lenària. Aquests trets donen una identitat específica dins del conjunt de pobles que constitueixen l’estat espanyol. El poble basc té el dret de conservar el seu patrimoni espiritual, sense perjudici d’un saludable intercanvi amb els pobles veïns dins d’una organització sociopolítica que reconegui la seva pròpia llibertat... L’Estat ha d’estar al servei de les persones i dels pobles i ha de respectar sincerament el pluralisme social i cultural”. El pastor descobreix l’origen de les seves ovelles. I les respostes, les paraules, agraden molt al règim franquista. Ens quedem curts: s’entusiasmen. S’exciten. S’extasien. De fet, van a casa a felicitar-lo. L’abracen tan fort que ordenen el seu arrest domiciliari. I el volen expulsar de l’Estat com a premi. Tenen l’avió preparat. Per enviar-lo al cel. Lògic. Normal. Les paraules del bisbe ataquen la unitat reconsagrada per les “Leyes Fundamentales del Estado”. Sí, això és un estat. Això fa un estat.

Avui a l’estat -en perpetu mal estat- espanyol tampoc es poden donar les respostes del bisbe Añoveros. Són il·legals. Anticonstitucionals. Asfixiants. Miserables. Infelices. I la felicitat ja no és empresonar, perseguir, denunciar, amenaçar. A l’Estat ja no el satisfà només la costella, l’entrecot, el cos, la matèria. Ara també vol posseir el wifi, l’essència, l’esperit. L’Estat va ensenyant la poteta. Estén les urpes. Esgarrapa. Trosseja. Esquartera. És la carnisseria de l’ànima. És l’escorxador de les idees. El ganivet de la matança talla paraules. Pensaments. Sentiments. Natures. Éssers. Ja no es pot ser independentista. Pensar independència. Parlar d’independència. Ja no es poden donar respostes. Ja no es poden fer preguntes. Un cop estomacats ara s’atonyina l’esperit. S’atonyina per fer tonyina. És la trituradora. Trinxar. Fins al no res. Fins a il·legalitzar. Prohibir. Fins a convertir les idees en fantasmes clandestins perseguits pels caçafantasmes oficials de l’Estat. Això és un estat. No és Rajoy. El PP. És el PSOE. Ciutadans. Podem. O el Partit Golafre de la Gormanderia de l’All Funerari. Són tots i totes. Dretes, esquerres, rotondes. Vermells, negres, dislèxics, putxinel·lis. Polítics, banquers, periodistes, lampistes, funambulistes, contorsionistes. Ells són l’Estat. El gran germà. El gran pare. El gran espermatozou il·legítim congelat. No és Espanya: és l’Estat. Espanya no existeix: només existeix l’Estat. Assenyalava l’incomprès Machado: “Ya hay un español que quiere / vivir y a vivir empieza, / entre una España que muere / y otra España que bosteza. / Españolito que vienes / al mundo te guarde Dios. / Una de las dos Españas / ha de helarte el corazón”. Però no acabava d’ullar bé. No hi ha dues Espanyes. Només hi ha un congelador per guardar els cadàvers materials i espirituals esquarterats: l’Estat. Ni Déu et salva. Però, tranquils. Cal tenir fe. I aquesta fe és la biologia. Tot neix, creix i mor. El darwinisme i l’evolució de les espècies donen la raó a Catalunya. Recordeu Machado que, com si parlés dels esperits catalans, diu: “Todo el que aguarda sabe que la victoria es suya”. I l’Estat, com l’animal abans de la matança, ho sap.