Ni ‘balconing’ 6 d’octubre, ni Tarradellas: Soraya
Hi ha gent que profetitzava, amenaçava, escopia, amb collars d’alls esterilitzats i boles de vidres foses, que tot això seria un balconing. Ja ho saben. 6 d’octubre de 1934. Surt Lluís Companys al balcó de la Generalitat. Proclama “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”. Balconing 6 d’octubre. El cos de Catalunya caient en càmera lenta al buit. Pam! Els ionquis del balconing també s’injectaven en vena un altre balcó. 23 d’octubre de 1977: “Ja soc aquí!”, deia el retornat Josep Tarradellas des de la Generalitat. Els addictes a la cola industrial mentidera han invocat Tarradellas viaouija. El president s’ha convertit en un souvenir. És un barret mexicà de la Rambla de la política dels trilers: ¿dónde está la bolita? Tarradellas serveix per a tot. Bufet lliure placebo. Anem al tema: el fantasma del balconing s’ha fet l’harakiri.
Mireu. Potser no ho veuen, i no ho volen veure, daltònics, bornis i curts de vista, però des de fa temps el Parlament de Catalunya s’ha convertit en l’antibalconing. Divendres va ser central nuclear espiritual del país. Com tants altres dies. El Parlament és Catalunya. El balconing, un president. Nosaltres vs. Jo. El Parlament ens parla a tots. Només l’heu de sentir. Pareu l’orella... aquest Parlament us xiuxiueja des del seu bressol: les Corts Catalanes (1283-1714). Ni britànics ni francesos sabien el que era un Parlament democràtic com els catalans. Catalunya és fundadora de la democràcia d’Europa. Però és que aquest Parlament ja parlava abans. Des del primer espermatozou democràtic: les Assemblees de Pau i Treva i les Corts Comtals del segle XI. Som model. Paradigma. Motlle. Som el carboni 14. Som la coca-cola de la democràcia. Som això i no una altra cosa.
L’estat espanyol veu que ara ja no hi ha balconing però el que vol és el postbalcó. Vol el vaixell presó Uruguay al port de Barcelona: el vaixell Piolín d’ara. Després del 6 d’octubre de 1934 va ser la presó del president Lluís Companys i tot el Govern. I de polítics, funcionaris, periodistes... fins a 2.500 confinats. Pesaven sobre molts d’ells condemnes de presó de 30 anys. Com ara. I, mentrestant, l’estat espanyol controlant les institucions catalanes, els partits, els mitjans de comunicació, la societat... L’Espanya federal, fraternal: letal. Com que no hi ha balconing s’inventen monòlegs de balcó decadent i de post mantellina franquista. Monòlegs de José Luis Moreno y sus muñecos (Monchito, Macario, Rockefeller). Monòlegs de ventríloc onanista. Diuen: “On és Tarradellas ara? Per què Puigdemont no fa de Tarradellas? Eh?” I quan preguntes “On és Adolfo Suárez? Rajoy és Suárez?”, el ventríloc es converteix en ninot i només sap dir: “ ¡Toma, Moreno! ” Com un Javier Bardem a la pel·lícula Huevos de oro agafant-se els pebrots com míssils nuclears: aquest és el diàleg de l’Estat. Un Estat en coma.
De la mateixa manera que el franquisme va morir al llit, la transició-pansició espanyola està morint al llit. Quaranta anys després, l’estat espanyol és un fracàs. Abans també ho era. I els culpables volen fer culpables als altres. Hi ha una generació fracassada que no vol acceptar això. Per a ells és més autèntic un cop de porra franquista que un cop de porra l’1 d’octubre. Són zombis. L’estat espanyol no té futur. Bé, sí que en té, creu ell. Confia en la reproducció assistida genètica: la unitat d’Espanya. Confia en els nadons proveta de nova generació: Soraya. La vicepresidenta és el mapa de la pell de frau. Ella és el rostre omnipresent, omniscient del que és l’estat espanyol al segle XXI. L’Estat ofereix com a solució a Catalunya el sorayisme. Rajoy delega en Soraya. Soraya, una, grande y libre. Ara la lluita és de balcons.
Potser nosaltres, a vegades, ens hem llançat del balcó, però ara ells ens volen llançar del nostre balcó. Nosaltres venim d’una democràcia molt antiga. Venim de la fertilitat d’un nosaltres que ho ha fecundat tot. I ells només poden oferir el gen infèrtil del jo. Només hi ha un balcó possible.
