Microhistòria catalana a través de la boira

El 1864 el metge Lluís Roca, que està escrivint la fascinant tesi doctoral ¿Hay agentes farmacológicos capaces de sustituir a las emisiones sanguíneas cuando éstas se hallan plenamente indicadas?, es dirigeix a Barcelona. Stop. Els papers. Els ensenya: “Sobre’ls tallats turons la boyra freda, / Y entre’l vapor confosa / Llavors tota vereda, / Del món aislada la montanya queda. / Millor; així a ma vista / Del món la imatge no ofendrà importuna. / Boyra mes freda y trista / Alli es la glassa bruna / Que’s cors cubreix cuand penan sens fortuna”. La boira és la frontera entre la Terra Ferma i Barcelona. Boira: check point, la Panadella. La boira és el passaport d’un país. El salconduit d’una geografia real i imaginària. La boira és entrar a la pàtria de la llum. Amb aquest poema, Roca guanya la viola d’or i argent dels Jocs Florals de Barcelona. I el metge poeta fa una cosa que la ciència no pot fer: ressuscitar una llengua. Roca és el primer poeta lleidatà que usa el català al segle XIX. Porta el país, la cultura, la llengua al maletí. La boira és el sol de la Renaixença a Ponent. La boira catalana explica un país i el món abans que d’altres ens venguessin les seves motos de boira.

Roca ja ho sap. Abans que ho fes Oscar Wilde el 1891, Roca fa veure que la boira de Londres potser porta segles davant dels morros londinencs, però fins que els pintors i els escriptors no l’han explicat, no l’han fet veure, la boira era com si no existís. L’art s’ho inventa tot. Ens ho fa descobrir tot. Ens fa existir. L’art dona la vida. Diu Wilde: “La vida imita l’art molt més que l’art imita la vida”. Ja ho sabíem, Wilde. Perquè nosaltres vivim entre la vida i l’art. Entre la realitat i el somni. I la boira és una paradoxa. La boira és caníbal i vegetariana. És física i metafísica. Llibertat i soga. Per això la boira també és un mastegot, una hòstia reconsagrada de la realitat. La boira fa obrir els ulls. Perquè, com escriu el poeta Màrius Torres: “El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l’amarguíssim exercici de veure les coses tal com són”. Per això qui fa veure les derrotes més clares és la boira: “Hi ha una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta, / on els anys d’alegria són breus com una nit; / on el sol és feliç, el vent és un poeta, / i la boira és fidel com el meu esperit”, aclarirà Torres veient esvair la seva ciutat i tot un món el 1939. La boira és el coitus interruptus. Sense boira no ni ha vida. Fos a negre.

Nou règim, però la boira no marxa. La dictadura franquista són els anys de “pegajosa niebla durante toda la Jornada”, que es pot llegir a tota la premsa copy-paste del règim de realitat mentidera. I la boira és l’espelma fidel. La dels poetes que fan llum a les fosques de la dictadura. Des de la boira, “Tots ens defensem del que som perquè oblidem què és l’altre”, encén Guillem Viladot. Potser perquè només tenim aquesta espelma per veure-hi: “El fosc demà de les tardes de boira”, espetega Jordi Pàmias. Sí, la boira és com estar dins d’una “immensa presó”, escriu Josep Vallverdú. I a fora tot està per il·luminar.

La transició boirosa, d’ulleres fumades, de fums de cigarretes d’incertesa. Boira de pel·lícules de terror, catàstrofes, apocalipsis a domicili, relata la premsa del setanta: “Las condiciones climáticas de Lérida, con períodos largos de niebla, obligan a una baja industrialización de la zona, si se quiere evitar la contaminación”. La boira sintètica ja no deixa veure la boira real. Però el poeta Joan Barceló pinta la memòria de la boira: “L’hivern jugava a fer fred. S’havia acompanyat d’una boira calmosa i primeta que se’t ficava a les clivelles de la pell i et punxava els pensaments”. La boira nerviosa, zigzaguejant, viva: no perdona a ningú. Ni al segle XXI.

La boira fa pam i pipa a l’aeroport de Lleida. La boira, gelosa, abraça els avions a terra. La boira és un wifi de la natura: no deixa veure cap fil. No deixa veure i t’ho fa veure tot desdibuixat. Com peces soltes d’un trencaclosques. Com incerteses pam a pam. Com si no es veiés el futur. No es veu el demà per a Catalunya aquest finit 2018 boirós. Cel i terra. Aire i aigua. El que veus i no veus. La realitat i la ficció. Som això: boira. I dins, sempre dins, hi ha la llum.