Més enllà de diumenge

Òbviament molta gent esperava el factor Urruti. Minut 43 de la segona part. Mira que si l’Urruti l’atrapés... El porter es llança com una llebre. I atura el penal. El Barça campió de Lliga. 24 de març de 1985. Va ser el diumenge de l’amor. L’amor a l’aire: “Urruti, t’estimo...”, repetia Joaquim Maria Puyal a la ràdio. Diumenge passat, a l’assemblea de la CUP, no s’hi va presentar Urruti, ho va fer la Colla de Sabadell.

FÀBRICA DE TEIXITS humorístics. Telers de l’absurd. Estampats corrosius. Escriptors i artistes (Francesc Trabal, Joan Oliver, Armand Obiols, Antoni Vila Arrufat...) que a partir de 1918 van fer rebentar, de riure i estupefacció, Sabadell i Catalunya. Els va beneir el Príncep dels Poetes, Josep Carner. I amb melindro salpebrat va sucar fins al fons aquesta “Confraria de l’Humor Suprasensible”. Són una illa de l’arxipèlag català de “l’Humor Indeliberat, Difós, Secret dins l’Automatisme Tradicional de les Paraules Òbvies”. Òbviament, per a Carner, els catalans som Obvis. La nostra tara. Per això ballem el twist de la pròtesi: “La ironia en nosaltres és un instint compensador, una defensa natural contra l’elefantiasi insuportable de la nostra Obvietat”. La ironia és dir sense dir. Un mig-mig. Un empat.

NO ÉS SABADELL: és Catalunya. No és cap colla: és l’olla. Encara hi ha un cromosoma cultural i assilvestrat. Un cromosoma saltamartí. Un xip vegetal i animal. Una fàbrica biològica especialitzada a transformar la tragèdia en comèdia. Al contrari d’aquelles Espanyes que manufacturen la farsa en una cosa eminentment tràgica. Som on sempre. Per molt que n’hi hagi que ho descobreixin ara. Ai, ui, uf, buf, puf, nyec, pam, crec... Fem de l’onomatopeia la nostra Bíblia, la nostra auca. Som el bum d’un canó. El paf d’un mastegot. Som la vida que habita entre catacric-catacrac; flist-flast; nyic-nyic; pim-pam; xip-xap; nyigo-nyigo... I sí, sempre hi ha dues coses. Com hi ha dues polítiques, com escrivia Joan Sales, “la de l’odi (la de la lluita de classes i de partits) i la de l’amor (el patriotisme)”. A la primera, per a Sales, hi pots trobar tothom: el burgès, el proletari... A la segona, també. En la lluita dels uns i els altres sempre ens oblidem que els uns i els altres són el tot. Les llesques que asfixien el pernil salat del mig. Diu Sales criatura de l’entremig: “Tinc por que els homes no s’hagin tornat definitivament bèsties. Que em pengin si entenc res del que ha passat a Catalunya durant aquests tres mesos!” Era el 18 d’octubre de 1936. Ara podríem dir: que em pengin si entenc res del que ha passat a Catalunya durant aquests tres mesos.

ENTENDRE. Comprendre. Com fer-ho? “Només hi ha una manera d’arribar a comprendre les persones, les coses, el món, tot: estimant-ho”, diu Sales. El gerundi feble. La continuïtat sempre és dèbil. Arribar a l’artèria és un viatge a l’abisme. L’amor no és un diumenge. Tampoc esperar parar un penal un diumenge. L’amor no és diumenge passat. Ni diumenge que ve. L’amor no és una fórmula. Ni dues fórmules. Ni tampoc que t’injectin la fórmula. L’amor és una altra cosa. L’amor té cara de dia a dia. Perquè tothom haurà de superar el diumenge. Perquè hi haurà un dilluns, dimarts, dimecres... I “El que importa és mantenir els ulls ben oberts i esforçar-se a l’amarguíssim exercici de veure les coses tal com són”, deia el poeta Màrius Torres. Mentre el seu cos anava marxant. Mentre s’aferrava a la vida. Mentre s’escrivia amb Joan Sales. Tot s’enfonsava entre 1936 i el 29 de desembre de 1942 que va morir. Però ell era el poeta de l’esperança. Ho abraçava tot. Marxava i venia. Deia adéu i hola. Lluny i a prop. Cos i ànima. Més enllà de l’obvietat i la ironia. Més enllà també es pot fabricar vida: “Potser la nostra vida és un mal instrument, però és música, viure!” És més enllà on hi ha la vida.