06/05/2018

De Karl Marx a José Montilla

3 min

Karl Marx era un hipster. Un barbut modern. Una mata ecològica estudiadament desorganitzada per vendre natura. Uns pèls estèticament pentinats amb tristesa prefabricada. La seva barba és el mapa selva d’Europa. S’il·lumina com un rètol d’espectacle amb neó. Ell és un cool hunter, un caçador de tendències. I endevina el que moltes ànimes en pena voldran lluir al segle: un ectoplasma recorre Europa. El fantasma del comunisme. Serà la moda. Mig món es vestirà de roig. Mig món es creurà que tot és possible. Que totes les criatures són horitzontalment i vermellosament iguals. El socialisme-comunisme marxista serà la passarel·la ideològica prêt-à-porter del segle XX. Tothom voldrà aquests uniformes. També els catalans.

Felicitem el senyor Marx. Ara fa dos-cents anys que va néixer (5 de maig de 1818). I com podrà comprovar allà on sigui, la seva obra, com la de qualsevol criatura humana, només és un refregit. Marx només tricotarebequetesreescalfades que sempre han fet les padrines. I vesteix, altre cop, allò de: “Tota la història de la societat humana, fins a l’actualitat, és una història de la lluita de classes”. Això, des dels dinosaures fins a les formigues, fins i tot els vegetals, minerals, siderals, sidrals, ho veuen, ho saben. Però l’home és una criatura amb fe. I vol creure... -especialment els catalans- que això de les lluites entre lliures i esclaus, gats i rates... és la seva vida. El català sempre és un tall de pernil salat atrapat entre dues llesques. Nosaltres ens vam inventar el marxisme abans de Marx. Però som tan someres que el marxisme també va ser un parany entrepà per als catalans.

Si abans ja ens fotien mossada perquè deien que no podíem pregar a Déu en català perquè Déu era espanyol, quan va arribar Déu Marx ens van repetir el mateix: abans marxista, lampista, taxidermista... que català. Ho expliquen els que ho van viure. El jove escriptor Joan Sales: “Jo vaig ser del Partit Comunista Català d’en Jordi Arquer, llavors que aliava el nacionalisme amb el comunisme. [...]. Els nostres pitjors enemics, llavors, eren els del PCE [Partit Comunista d’Espanya], que volien arribar a casa nostra. Els vam arribar a dir «moros leales ». Llavors de la fusió del PCC al BOC, ja no m’hi vaig sentir identificat; el marxisme ja no estava al servei de Catalunya, sinó al revés”. I mira que es va intentar del dret i del revés. Perquè és pura natura: es pot ser comunista i català com es pot ser nigromant lisèrgic i català. Però, per atrapar-nos, dividir-nos, no volien marxisme català. I va costar. Fins al 1930 no hi ha en català una traducció delManifest Comunista de Marx i Engels(1848). L’autor és el periodista Emili Granier Barrera. Prenguin nota d’un home amb barbeta marxista a la catalana (discreta, menuda...) que també és un mapa selva de Catalunya.

Granier creu que pot unir el roig marxista i l’independentisme color natura. Era d’Estat Català. El 1925 participa en l’intent de pelar Alfons XIII. Tres anys de presó. Continua creient en la llibertat nacional i social i es fa del’anti-PSOE: la Unió Socialista de Catalunya. Empresonat pels Fets d’Octubre del 1934. Continua creient en la frontissa de l’alliberament dual i es fa durant la Guerra del PSUC. Exiliat i membre de la resistència contra els nazis. Exiliat a la Veneçuela que havia de ser la Suïssa llatinoamericana. Torna a Catalunya el 1978 i torna a creure... es fa del PSC... que aleshores defensava el dret de l’autodeterminació. Glups.

Ara, Karl Marx, Emili Granier, Groucho Marx, no deuen empassar-se José Montilla per la tele. Expresident de la Generalitat del PSC (Partit Sense Catalunya). En una entrevista a TV3 justifica i legitima el 155, la repressió, els presos, els exiliats... La culpa és nostra. I repeteix la mentida de l’amo explotador de sempre: “Hi ha partits que prioritzen l’eix nacional per sobre de l’eix social”. Sí, encara hi ha classes que no deixen alliberar nacionalment i socialment els treballadors catalans: Montilla, el señorito.

stats