FLISTFLAST

Ihà, ihà... El català és de rucs

Aquesta setmana ha estat igual que les altres. Oceanografia big data del tedi. 45 anys i la meva vida no ha superat l’estadi de ruc autòmat de fira del segle XIX a qui tiren cacauets caducats. M’aixeco i ja hi ha algú que m’estreny a la soga mòbil. Comença la condemna. “ Le traigo un paquete ”, em diu l’amo. “No soc a casa”, responc automàticament. “ No te entiendo. No soy de aquí ”, afegint més informació de possessió, el senyor. “No soc a casa”, repeteixo. “ Que no te entiendo ”, torna a obligar-me el propietari. “No soc a casa”, reitero com una lletania reescalfada a l’abeurador de les bèsties. Així ens passem uns minuts, jugant a la transferència d’arxius buits. Com que soc un ruc no puc baixar del ruc. L’amo em fueteja a la Guerra de les Galàxies de les ones. Aguanto. I fot-li, fot-li. Aguanto. Arri, arri, ruquet.

Hi ha un moment que estic a punt de fer una broma sideral: “ ET, mi casa... ” M’estic cabrejant mode propulsió coet espacial. 10, 9, 8, 7... I li engalto: “Si jo no t’obligo a parlar en català, no m’obliguis tu a parlar en castellà”. Silenci de big bang. I accelero la retòrica universal de l’obligació que té ell d’entendre’m en català. Com a client. Com a ciutadà. Com a ésser humà. Legalment. Comercialment. Humanament. Moralment. “Ara m’has entès?”, li pregunto. I respon: “Sí”. Tot, tot per no solucionar-me on puc recuperar el paquet. Per espolsar-s’ho tot. “ Llama tu ”, diu. “A on? A quin telèfon?”, dic. “ Sale en internet ”, m’informa. Tot això sí que ho entén. Ho entenen tot. Per això diuen que no ens entenen. Soc un ruc amb un software comunicatiu que no serveix. No hi ha possibilitat de fer download ni upload. Indesxifrable, encriptat, enigmàtic, vell, arcaic, primitiu... Ihà, ihà, ihà.

Així és la meva vida. Matí, tarda i nit. Any rere any. Bon dia... Ihà, ihà... Hi ha els que diuen que no t’entenen (bars, botigues, taxis, telèfon, carrer, institucions, serveis públics, privats, macerats...). Hi ha els que en una reunió de deu persones o d’un milió de persones parlant en idioma ihà, ihà... salten i diuen: “ En castellano ”. I tots els ihà, ihà, automàticament, ràpidament, plegant les orelles problemàtiques, deixen de fer ihà, ihà. És impossible que ens entenguem. No parlem les mateixes llengües. No, no parlo del català i el castellà. No. Parlo de la llengua, de l’idioma de la veritat. No parlem veritat. No parlem de veritat. La veritat és aquesta. Hi ha persones que porten 60, 50, 40, 30, 20 anys a Catalunya i no parlen ni volen parlar català. Ni l’entenen, diuen. Han comprat pisos, cotxes, cacatues poliglotes, saben trobar la millor oferta del mòbil per estalviar-se un cèntim a l’any malgrat que els hi cobrin trenta euros de patac per una altra banda, però el català és absolutament, totalment impossible. Hi ha persones amb màsters, doctorats, poders mentals i de mestres sanadors que venen de tot arreu del planeta i que són savis i resavis però no volen parlar català ni entendre’l. Hi ha persones que parlen català i quan surten al carrer respiren l’aire, que és en castellà, els refreda les cordes vocals i obliden el català de les neurones com una lobotomia feta a l’instant. I així arribem fins aquí: el català, llengua impròpia de Catalunya. Aquesta és la veritat. Tota la resta, mentides de la droga de l’autoengany. Pinso de ruc per fer l’engreixada de la matança. S’ha de ser molt ruc per arribar fins aquí. Però encara es pot ser més ruc. I ruch!

Vaig fent ihà, ihà o ihò, ihò. Pur onanisme lingüístic. Serà el darrer plaer com a català? Insisteixo en sentir, parlar, estimar, llegir en català. “Jo entenia molt malament el castellà, més aviat l’interpretava”, escriu a la seves memòries Maria Aurèlia Capmany. Parla de quan tenia 9 anys... i era el 1927. Com ma padrina. O ma padrí. O els meus besavis. O els meus quadravis. O els cinquens, els sisens, els setens... El català era la llengua pròpia de Catalunya. Ara és impròpia. Inadequada. Improcedent. Inoportuna. Intempestiva. Innecessària. Molestosa. Divisòria. Malaltissa.... Ihà, ihà... Traduït: “Tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que d’altres”. Escrit a la paret de la granja de La rebel·lió dels animals, de George Orwell. Som el ruc Benjamí d’aquella granja-presó. Conscient de les manipulacions, les mentides, les falsedats. Però no fem res. No diem res. Només observem. Mirem. Perquè parlar, enraonar, xerrar, alçar la veu, seria dir la veritat. I preferim la mentida. Negar la llengua de la realitat. Bramar. Ihà, ihà...

EDICIÓ PAPER 19/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF