Hem vist coses: el futur ‘Blade runner’

El meu gat i jo hem vist el mateix: “He vist coses que vosaltres els humans no us creuríeu mai de la vida. He vist com atacaven naus incendiades més enllà d’Orió. He vist raigs-C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments segur que es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja...”, diu un replicant a la pel·lícula Blade runner. Replicants: éssers construïts per enginyeria genètica. Àgils, forts, intel·ligents, treballadors... Però són humans poc humans: insensibles, indiferents. Empatia Fahrenheit 451. Carbonitzen les emocions. Encenen el congelador existencial. Glacials. Desèrtics. Un infinit sense sentiments. Aquests dies ho hem vist. Hem vist coses que vosaltres no creuríeu: un Parlament amb replicants. Benvinguts al futur.

Replicants sense ni un nanogram sentimental, emocional, comprensiu pels seus companys empresonats. Replicants de vas de tub solitari embussat de glaçons que no es desfan ni amb el canvi climàtic. Replicants clàssics com el PP, que ja és un partit antisistema. Replicants de nova generació com Ciutadans amb Inés Arrimadas princesa Walt Disney vestida de Cruella de Vil interpretant el paper de jutge del Tribunal Suprem. I replicants que juguen a no ser-ho, però ho són, com el PSC. Un Miquel Iceta que vol tornar al pujolisme socialista. A l’escalf de la llar. Al passat. A l’ahir. Però, replicants del PSC, hem vist coses. Hem vist com al llarg del país els militants i els votants socialistes explotaven, es desintegraven, s’evaporaven: us heu convertit en el Partit Sense Catalunya. Hem vist coses. I les hem escrit i comprovat. Hem vist com a l’Ajuntament de Lleida el PSC feia la primera start-up de la desesperació: el pacte amb Ciutadans. Àngel Ros (recordem: president del PSC), l’increïble alcalde minvant venent-se fins i tot la samarreta imperi per mantenir l’alcaldia d’una ciutat que sentimentalment ja no és seva. Hem vist coses. Hem vist com la privatització històrica que heu fet de la progressia catalana, i espanyola, altament mobilitzada per l’alliberament de les foques coixes, bòrnies i daltòniques de Madagascar, és eternament incapaç de moure mig pèl del nas contra la violència, la repressió, la humiliació que pateix injustament Catalunya i els catalans. Hem vist coses. I hem vist que heu fet creure que hi ha un altre estat espanyol possible via federalisme placebo en vena lisèrgica (i això vol fer creure la mateixa Espanya progre jugant a la pel·lícula de PSOE poli bueno-PP poli malo ). No n’hi hagut mai cap. No n’hi haurà mai cap perquè aquest estat espanyol és una ficció construïda per la força, la violència i la irracionalitat. Només hi ha un estat espanyol possible. I sempre ha estat allà. Com sempre. Com el dinosaure. Es desperta. Camina. Obre la boca, mossega, atonyina, empresona. No hi ha llibertat possible dins la panxa del dinosaure, Patufets del món i la galàxia. Perquè la bèstia, no contenta amb el cos, també vol mossegar, trossejar, devorar l’ànima. Aquest és l’Estat que torna a desclucar els ulls i els ullals. Hem vist coses.

Aquest cap de setmana he vist un ja exvotant del PSC. Mentre se li mullaven els ulls. I s’aigualia el cafè. I es feia un rajolí petit, llarg, constant. I deixava de ser replicant. Perquè aquest és el futur rotonda que ve, que sempre ha vingut. Perquè ja les hem vist aquestes coses. I el que hem vist va d’això: democràcia versus totalitarisme. Llibertat versus opressió. Pau versus violència. Civilització versus barbàrie. Realitat versus ficció. Veritat versus mentida. Això veiem quan es volen veure, i sentir, les coses de la humanitat.