Hamlet, Torrente i Gaziel mengen pollastre

Hamlet era un bon paio, però dubtava. Ser o no ser. Davant del pollastre esquarterat de l’existència: pit o cuixa? Ja ho deia ell: “Morir, dormir, potser somiar, vet aquí el parany”. Ningú s’escapa de la rostisseria humana, o animal, o sideral. Anem a tallar la bèstia. Fixeu-vos. El 2005, la mateixa setmana que el Parlament de Catalunya aprovava la proposta de nou Estatut, un dels filòsofs més lluminosos de l’estat espanyol ja avisava. S’estrena la pel·lícula Torrente 3: El protector. El policia, creat i interpretat per l’immens Santiago Segura. Si el franquisme va tenir el landisme (les pel·lis d’Alfredo Landa de biquinis, sueques i castracions sexuals), la democràcia té el torrentisme. Que és el mateix, perquè l’estat espanyol té un sistema rotonda: gira però no avança. Torrente, rodó, total, rotund: fanàtic de la sagrada unitat d’Espanya, El Fary, l’Atlètic de Madrid, el whisky de gorra, les senyoretes que fumen... Penques professional vestit amb samarretes imperi tenyides d’oli de paella i escuradents detritus. Tot ell és el miracle de la unió de l’esperit i de la matèria del greix. Però no enganya: és llum. I en aquesta pel·lícula ja avisa. Mireu. Torrente està dormint. Es desperta. I, sobtadament, comença a parlar en català: “Collons! Quina merda això de matinar. La mare del Tano...” Torrente irreconeixible. Acollonit. Davant seu hi té una foto de Jordi Pujol. Salta del llit. Corre. Obre l’armari i... samarretes, bufandes, xandalls... del Barça. Arrítmies. “Això és un malson, això és un malson”, xiscla Torrente. Sí, és un malson.

Catalunya és un biològic malson per a l’estat espanyol. Aquesta és la primera conclusió eterna, prorrogada, infatigable, segura. Així és i així serà fins i tot en l’escenari més apocalíptic i postnuclear. Els catalans són formigues, vietcongs, zombis, dràcules.... No acaba amb nosaltres ni un Hiroshima, ni el Diable de Tasmània associat amb el Gat Silvestre. Per tant, sempre s’acaba parlant d’empat. Empat perpetu. La teoria de la neutralització porta anys i panys viva. Però sempre s’agafa Agustí Calvet (Gaziel), el director de La Vanguardia durant la República, com una mena de pare d’aquest complex d’Èdip de l’anivellació. Gaziel, com totes les figures de Catalunya, passa pel túnel de rentat del túning de la desmemòria. L’arma de destrucció massiva més gran que hi ha és la memòria. Als catalans sempre ens porten al quiròfan i ens fan lobotomies: no sabem qui som realment. Per això, a Gaziel l’han convertit en una pop star de la moderació elevada als altars pels dits moderats que el que són veritablement és radicals destructors. Els esperits de la manipulació i els hooligans del restrenyiment ja ho tenen això: només són ells; mai hi ha un nosaltres. Ells mai diuen ni piu de com acaba Gaziel la seva vida. El seu autoexili. Bevent llàgrimes. Mort en vida, com a bon català. Escrivint, per primer cop, tota la seva obra en català, en plena dictadura. Veient la llum en la foscor. La conclusió de Gaziel és que no hi ha res a fer amb l’estat espanyol. “Catalunya és una pàtria que jeu prostituïda”, dirà aleshores i podríem repetir ara. Torrente sempre és allà, a punt. Però el resum final de tot és aquest: “Mai els pobles no catalans d’Espanya no voldran ni podran reconèixer la nacionalitat, la personalitat catalana, tot i ser clara com l’aigua. I ella per si sola, és, de passada, tan feble, tan minsa”. Doncs això. Però quedem-nos, ara, amb la primera part. No hi ha res a fer amb l’estat espanyol. I què és pot fer? Ho va escriure Shakespeare, quan aparta el dubtós Hamlet i ens fa parlar el decidit Enric IV: “Com podrien els tirans regnar segurs dins d’un país, si no es procuren grans aliances a fora?” Gireu-ho. El tema és aquí: a Catalunya. Com treuen pit, s’enorgulleixen, alguns catalans i defensen, justifiquen i legitimen la maldat contra Catalunya i els catalans? A Catalunya es farà el desempat, no a Espanya.