FLISTFLAST

Franco reconeixent el problema català a Poblet

No sé com té l’agenda. Tampoc quina salut gasta. I no tinc clar on viu ara. Però crec que se’l pot trobar. Un que podria desencallar el pollastre de la rostisseria entre Catalunya i Espanya és el Sr. Paco. Sí, Franco. No és broma. El dictador, el 4 de juny del 1952, a Poblet, fa una cosa que hauria de ser el punt de partida, i de sortida, per solucionar aquesta rotonda infernal on donem tombs com hàmsters dins la roda eterna tot escopint pipes infinites com una metralladora. Així passem la vida, així som: rates que no servim ni per fer ciència. I Franco va dialogar. Va parlar fins i tot amb els morts.

S’obre el taüt. I ell se’l mira. Persones properes s’adonen que guaita la mòmia amb “ ojos penetrantes ”. És igual. Perquè es miren cara a cara. I parlen. Els que hi són diuen que “ tan solo durante unos segundos la Historia ha dialogado con la Historia, el Conquistador invicto de ayer con el invicto Conquistador de hoy ”. Franco identifica, admet, reconeix el rei Jaume I el Conqueridor. El 1952 tornen a Poblet les restes dels monarques catalans. El 1952 es parla clar: aquestes mòmies, trossos, bocins, aquest carboni 14, aquesta poma d’Adam i Eva, aquest big bang, aquests gens, són “ los reyes ” “ de Cataluña i de Aragón ”, de “ la Confederación catalano-aragonesa ”. Dit i redit públicament i als documents oficials del 1952 i dels segles. Franco, el franquisme, reconeix dues coses: la monarquia catalana i que Catalunya era un estat. Avui ni la major part dels pseudodemòcrates espanyols reconeixen cap dels dos fets. Els neguen. I ens acusen de mentiders. ¿Si Franco dialoga amb morts, per què no es pot dialogar amb vius?

Poblet: 8 reis, 6 reines i més d’un centenar de membres de les famílies reials de la Corona catalanoaragonesa. No és un panteó reial: és l’explicació del que som. Quan hi ha gent que vol una República, han de saber que nosaltres teníem una monarquia pròpia. Que ens la van robar, birlar, substituir, apropiar. Com tot. Quan hi ha gent que parla de més autogovern, federalisme, taxidermisme i funambulisme, han de saber que som nosaltres els qui vam parir la solució i la vam oferir a tot el planeta: la confederació. Avui, als creadors de la solució se’ls nega la solució. Tot el que no parteixi de reconèixer això està condemnat a mort. La veritat i la vida és Jaume I, i l’Espanya d’avui és una mentida i un cadàver. No es pot dialogar partint de falsedats i dient que Catalunya neix amb la Constitució, o la Transició, i que no té dret a res. No es poden negar els morts perquè és negar la vida. I volem viure, tenim dret a viure, tenim dret al futur. Negar no és dialogar. Negar és matar. ¿Volen això? Ens espera això?

Per què ha escollit el batejat amb loctite com a “nacionalisme moderat” o “catalanisme moderat” (adjectiu sempre només usat per a Catalunya i mai per a Espanya o Pernambuco de Baix) la trobada del cap de setmana vinent a Poblet? Bé, a l’hostatgeria de Poblet, que és molt diferent. Han llogat una sala com pot fer qualsevol criatura terrenal i espiritual. Però el lloc és el missatge? ¿Si aquest espai polític de diàspora, d’èxode, sense GPS, es troba a Poblet per debatre i fer un document sobre “el conflicte entre Catalunya i Espanya” és perquè parteix de l’arrel? ¿Que la confederació que va crear la monarquia catalana és una Catalunya estat que, adaptada als temps, tindria fórmules que fossin solució? Una cosa és anar a dinar a un restaurant, i una altra saber que dins el taüt ja hi ha un document de diàleg de partida.

Parlem. ¿I què pretenen totes les trobades, aparentment diferents, grupusculars, seccionades, multiplicades, que ens anirem trobant d’aquest “nacionalisme” i “catalanisme” “moderat”? Res? Menjar? ¿Embolicar la troca fent xup-xup a l’olla de la confusió? Perquè si partim que Jaume I és només el nom d’un carrer i no el que era realment, un rei, un monarca, una bèstia, un Rambo que pelava gent (com tots aleshores!), que conqueria militarment, econòmicament, per terra i mar, que era el pare de la globalització, que era... català. Que els catalans també som això. Doncs si la solució no comença aquí, malament. Perquè això vol dir que el que vol l’Estat és que Catalunya i els catalans acabem dins un taüt. Com Jaume I. Com tots. Reis, lampistes, musaranyes. Que paguem el funeral nosaltres i que ells diguin que són els seus morts i se n’enduguin l’herència. Franco tenia raó: reis catalans i Catalunya estat. Truqueu-li com a mediador per al diàleg.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF