La revolució antifranquista

En aquest país la veritable lluita antifranquista, el gran moviment contra la dictadura, va ser el de la gent normal

Ssssss… El català és un professional del xiular. Ssssss... Durant el franquisme sempre hi havia algú palplantat al número 592 de l’Avenida José Antonio (avui Gran Via de les Corts Catalanes) de Barcelona. Un lluitador armat amb aire i llavis. Ssssss... Dispara. I les “Ssssss” s’enfilen amunt com una serp de secà amb cantimplora. Les “Ssssss” arriben al primer pis. Zigzaguen per la sala. I mosseguen la boca de tots els reunits. Podien estar parlant del Comtat d’Urgell, Ramon Berenguer IV, Màrius Torres, la Nova Cançó, la República, botànica funerària, higiene mental-neuronal, psicologia minimitzada o ganxet liofilitzat... però tot ho feien en català. Les “Ssssss” els avisen que han de canviar al castellà. La policia està a punt de pujar al primer pis. Què hi trobarà?

Passen desapercebuts però aquell pis és una central nuclear de l’antifranquisme: el Centre Comarcal Lleidatà

GRANS, JOVES, HOMES, DONES. Van vestits com gent del carrer. Semblen educats. Correctes. Podrien ser botiguers, venedors, empleats de banc, administratius, treballadors de fàbrica, universitaris... Aparentment són inofensius. Però no ens deixem enganyar per les aparences. Formen part d’una organització perillosa. Algunes hores a la setmana es tanquen en aquell búnquer. Tenen una missió: ser normals. Passen desapercebuts però aquell pis és una central nuclear de l’antifranquisme: el Centre Comarcal Lleidatà (nascut el 1927, l’any vinent farà 90 anys). Els normals no es comptem mai en la lluita antifranquista. No es veuen. No es veu que el 1958 comencen a publicar un butlletí en català i castellà que va suplir l’absència de publicacions en català. Van fer màgia. Cada número tenia més paraules, més ratlles, més pàgines en català... Dissimulat, encobert, fins que tot es llegia en català de manera natural. No es veu que el 1959 per fer pam i pipa al règim es van inventar el Cafè dels Dissabtes. Darrere una cafeïna d’aparent migdiada poètica es parlava de la ginebra, el whisky, el vi, la ratafia política, social, econòmica de la vida. Una borratxera d’idees. Sense pèls a la llengua. No es veuen els cursos per aprendre català: aquells professors, aquells alumnes tancats al búnquer de la seva llengua. No es veu que el primer diumenge de febrer del 1961 aquí van néixer els Setze Jutges. No es veu que el centre va ser refugi inicial de la Nova Cançó. No es veu l’allau de xerrades, conferències, debats per on van passar totes les persones del món de la cultura i la societat d’una Catalunya sota terra. No es veuen els cursos de sardanes, esbarts, tallers de cultura popular, escoltisme, cinefòrums... No es veu.

AQUESTS DIES ES VEUEN COSES. Fa anys de la mort de Franco. Es veuen lluites, complicitats. Però cada any, cada dia, no es veu en aquest país que la veritable lluita antifranquista, el gran moviment contra la dictadura, va ser el de la gent normal. El Centre Comarcal Lleidatà va ser un búnquer antisistema. Els milers de persones que van passar per allà també eren antisistema. Van continuar sent catalans, parlant català, en un país de porticons endins. Davant l’autoinsuficiència del règim, l’autosuficiència catalana. Davant l’estat franquista, el paraestat de la naturalitat. Si aquests anys hem vist milions de persones a les manifestacions és perquè abans, durant la dictadura, ja hi eren. No es veien, però hi eren. I molts continuen sense voler-les veure. Som aquí per aquest antifranquisme, no pas per un altre. Som aquí per aquest país de búnquer. Som aquí pels revolucionaris de la incòmoda normalitat. Som aquí més pels que no es veuen que pels que es veuen massa. Som aquí més pels que no han explicat res tot i ser veritat que pels que han explicat mentides que acceptem com a veritats. Som aquí per una majoria que una minoria ha dit que no existia, que no lluitava com s’havia de lluitar. Som aquí, més que per crits i proclames, per tots aquests “Sssssss”... que van punxar l’aire sense deixar de respirar el seu país.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF