Orfes d’Espanya

Votants socialistes catalans fa temps que estan desconcertats per les reaccions que veuen al PSOE. I més aquests dies en què s’ha fet Rajoy president i veuen i senten coses que creien que no existien

Termòmetre. Un amic meu sempre ha votat socialista. Ara vota la bóta de vi. Ha passat del rosat al negre. I s’ha amorrat a la societat líquida. Veu el món que l’envolta doble, triple, octogonal, helicoïdal... Fa temps que no està bé. Recordo el moment. En una terrassa de l’Eixample d’aquelles on les taules ballen twist. Inquiet. Neguitós. Sobrepassat. Dies després de la manifestació de l’11 de setembre del 2012 (“Catalunya, nou estat d’Europa”). Fins avui el PSOE empegat amb resina nacional al PP. Fins avui els diputats del PSC votant no a Rajoy. El que creia el seu món ja no existeix.

EL MEU AMIC és fill de la Catalunya Polinèsia. Aquella que viu aquí com si visqués a Pernambuco o Vladivostok. El seu curtcircuit va començar quan va veure i sentir coses. Viu com a novetat, insòlit, desconcertant, el que sempre ha existit però que ell, i molts, no ha vist o no ha volgut veure. Ell que creu en l’entesa placebo Catalunya-Espanya. Ell ha vist i sentit coses abans, durant i després la investidura de Rajoy. Ha vist i sentit un PSOE que no creia que era així. Ell no entén què passa. Ell no ho ha necessitat entendre mai, però sempre ha passat així. Ho diu la llei.

Orfes s’han anat trobant la dreta, l’esquerra, el funambulisme, el taxidermisme... català. Tot per parlar clar i català

EL MEU AMIC no hi era el 1889. Les Corts debatien la reforma del Codi Civil espanyol. Des de 1714 Espanya es fabricava artificialment. Tard i malament no se n’havien sortit de crear una llei pròpia per a tots. La restauració borbònica (1874) i l’invent de plexiglàs del bipartidisme caciquista del Partit Liberal i Conservador (el proto PSOE-PP resina permanent) és el moment per fabricar un Codi Civil únic amb el ciment del dret de Castella. Objectiu: unificar i diluir tots els drets forals i, en el cas de Catalunya, el dret català, que ja regia temps de dinosaures i formigues. Els debats són violents. Una serra elèctrica lèxica comparada amb el paper de fumar verbal d’avui. Com va dir el diputat liberal, el progressista de l’època, Vicente Romero Girón, només volem “ la ley de la unidad”. I les diferències? Formigó i a urbanitzar Espanya. Però van topar amb criatures amb cultura i memòria: l’advocat i diputat català Manuel Duran i Bas. El Superman de les lleis. Li van dir de tot. Aquí Duran contestant a un Romero demoníac: “ Me había llamado, respecto al derecho catalán, fanático; respecto al derecho de Castilla, ingrato; respecto a la escuela histórica, atrasado, y hasta me había atribuido intenciones que jamás habían pasado por mi imaginación”. Sol. Es va defensar i va atacar. Serem ràpids. Duran i Bas va salvar els drets propis de tots de la Pell de Brau-Frau. Però el Codi Civil espanyol ja deixava clar “ por ahora”. I aquell conservador català que era Duran es va anar distanciant d’Espanya. Sense ell no s’entendria la creació del primer partit modern de l’Estat: la Lliga Regionalista (1901). Els catalanistes que també van pretendre canviar Espanya. No se’n van sortir. Per això el seu dirigent i president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba, va dir: “Tots volem per a Catalunya un cos d’estat”. Perquè la llei és al nostre costat.

NO ÉS ESTRANY que l’Espanya de resina prefabricada volgués eliminar el dret català. Des del segle XIII, des dels Decretals de Ramon de Penyafort, Catalunya reconeixia la investigació de la paternitat. Vaja, poder saber qui eren els teus pares. El Codi Civil espanyol no incorpora aquest dret fins... al 1981. Vuit segles de diferència. L’estat espanyol no volia que sabessis qui et va parir. I continua igual. Ara entenc que el meu amic socialista se senti orfe. Perquè orfes s’han anat trobant la dreta, l’esquerra, el funambulisme, el taxidermisme... català. Tot per parlar clar i català. Aquesta és una història en què la llei -espanyola- sempre sentencia el mateix: Jo, sí. Tu, no. Jo sóc el teu pare i com diuen els gallecs Siniestro Total: “ Y a tí te encontré en la calle”.

EDICIÓ PAPER 16/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF